Teatre i atletisme

Vittorio Gassman, en un divertit i alliçonador monòleg, advertia que el joc teatral començava quan hi havia un actor dalt de l'escenari i dos espectadors a la platea. Perquè la cerimònia teatral tingui validesa i sentit, cal que n'hi hagi dos, perquè si només n'hi hagués un es tractaria d'una exhibició gratuïta de l'intèrpret i no pas d'un acte amb ascendència religiosa. Cal que entre els dos espectadors s'estableixi un diàleg -mut, espiritual- que congria la tempesta que arriba a l'actor, el qual sap, des d'aleshores, que està actuant, que està creant un espai de confluència intel·lectual. Si no hi ha aquest triangle, no hi ha ­teatre.

El que no sabia és que en l'atletisme passa el mateix. «Del públic rebo l'energia per continuar competint. Els espectadors formen part de la competició». Són paraules d'Usain Bolt poc després de passar a ser immortal, que també ho va dir. Sabíem que uns aficionats sense cervell i amb molt patriotisme a les motxilles poden destrossar els nervis d'un saltador de perxa, però desconeixíem la incidència de l'espectador en la disciplina més veloç. En poc menys de deu segons, es produeix una comunió que implica que res no tindria sentit si l'atleta corregués a les fosques i sense gent que l'observés. Seria un exercici inútil, com el del teatre sense públic. Són coses que s'aprenen en uns Jocs Olímpics. Una justificació per a qui mira en lloc de saltar al tartan i córrer.