Tothom vol les nostres dades

Tot el que fem deixa un rastre digital, una ràfega d'uns i zeros que es pot emmagatzemar i transmetre: la nostra declaració de renda, les nostres trucades telefòniques, els missatges que enviem als nostres fills preguntant a quina hora arribaran, els resultats de la nostra última anàlisi de sang, les recerques que fem a internet, les pel·lícules que mirem a la ­tele… Tot queda anotat en algun lloc, a vegades als ordinadors del banc, als de la nostra companyia telefònica, en una gran companyia d'internet, a l'Administració o en un hospital. Hi ha dades nostres escampades per tot arreu, moltíssimes més dades del que ens imaginem, i moltíssim més descontrolades del que creiem. I tothom somia reunir-les per poder, finalment, saber-ho tot de nos­altres.

Les empreses i els estats sempre han tingut informació sobre nosaltres, el que ha canviat és el volum, la capacitat de combinar-la i la velocitat. La globalització ha generat corporacions amb un abast que és mundial, possibilitant que una sola companyia tingui informació de milers de milions de persones, i a més a més que aquesta informació sigui de tot tipus (gustos, preferències, amistats, interessos, opinions, consums) i que gràcies a la tecnologia es pugui capturar i processar en temps real. Busques a internet un càmping a Burgos i immediatament els anuncis que apareixeran a la teva pantalla, només a la teva, seran de càmpings a Burgos. Unes quantes organitzacions tenen molta informació de molta gent, així que qui vulgui saber-ho gairebé tot pot aconseguir-ho només accedint a les dades d'unes quantes companyies.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tothom vol les nostres dades. Les empreses, amb el pretext d'oferir-nos un servei millor; i els estats, amb el d'oferir-nos una seguretat més gran. Però ni el servei ni la seguretat justifiquen el volum i profunditat de la informació que pretenen capturar. Senzillament, volen el màxim accés i control possible per dilucidar més endavant què en faran. I aquest és el perill: no són gens clars amb els usos que donaran a la informació sobre nosaltres, i hi ha exemples que ens fan dubtar de com custodien la informació digital: hem vist publicats whatsaps de la Reina d'Espanya, converses telefòniques del ministre de l'Interior i declaracions al jutge sota secret de sumari. Si això pot passar, espanta pensar què pot succeir amb el que és nostre, que no som ningú.

Empreses i estats intenten concentrar i controlar el màxim d'informació disponible sobre nosaltres. Com a ciutadans hauríem de fer el mateix i voler saber quina informació tenen ells sobre nosaltres. ¿Quina informació recopilen Whatsapp, Hisenda, el banc o l'operador de telefonia? ¿La puc consultar? ¿La puc usar? Tots estan ocupats a atresorar informació, però ningú es preocupa que nosaltres hi tinguem accés. Com a ciutadans no podem fiar-nos massa de com les empreses i els estats usen i volen usar la informació i les dades que generem amb la nostra activitat quotidiana. Hem d'estar atents i actius: el servei i la seguretat no justifiquen que vulguin saber tant de cadascun de nos­altres.