La primera llei que va aprovar el Parlament de Catalunya, en recuperar les seves activitats després de la dictadura, va ser la que va declarar, el 12 de juny de 1980, que l’onze de setembre quedava fixat com a “Festa nacional”. El preàmbul de la Llei assenyalava que “El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d'autogovern. Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s'identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional. D'entre aquests símbols, destaca l'existència d'un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur. El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l'onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional”.
La paraula ‘solidaritat’ no hi surt per enlloc. I és normal. Les diades nacionals que se celebren arreu incideixen en els valors i orgulls propis. No és el lloc i el moment per fer exhibició de valors fraternals. Orgull nacional i solidaritat internacional casen malament. Ho recull el Manifest de Ventotene, que han rememorat dies enrere els presidents de França, Holanda i Itàlia posant flors a la tomba d’un dels seus autors, Altiero Spinelli. Aquest Manifest, escrit, el 1941, des del confinament en aquesta illa per Spinelli, en col·laboració amb Ernesto Rossi i Eugenio Colornio, reconeix, d’entrada, que totes les nacions tenen el dret a organitzar-se com a estats independents. Però afegeix que la nació absolutament sobirana “s’ha convertit en una entitat divina, un organisme que només es preocupa per la seva existència, el seu desenvolupament, sense preocupar-se el més mínim pels perjudicis que pugui crear en els altres”. El Manifest acaba apostant per una Europa federal que sorgeixi de “l’abolició definitiva de la seva divisió en estats nacionals sobirans”.
És habitual que els estats sobirans situïn la seva festa nacional en el dia que van assolir la seva independència. És el cas de gran nombre de països africans i llatinoamericans. També el dels Estats Units, que commemoren el dia que es van separar formalment de l’imperi britànic, el 4 de juliol de 1776. Espanya i Catalunya són originals en aquesta qüestió. Catalunya commemora una derrota militar de 1714 i Espanya se’n va més lluny i recorda l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica, el 12 d’octubre de 1492.
Són dies, per tant, per exaltar les diferències. Dies que els que no creuen en les pàtries i els orgulls nacionals viuen amb incomoditat. Molts independentistes catalans argumenten que la solidaritat vindrà després de la separació d’Espanya.
Tant de bo!
A la crida a la concentració de l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, la primera després del franquisme, es parlava de ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, però també de ‘solidaritat amb els pobles d’Espanya’. Spinelli i companyia s’hi haurien trobat més a gust que a la concentració que serà més multitudinària diumenge que ve, a Catalunya.
