Un acord històric
Colòmbia, la pau és el camí
És hora de deixar l'avarícia política i els personalismes i aconseguir un sistema de justícia i reparació
El meu avi Antonio Torregrossa, un català exiliat de la guerra civil espanyola, va ser assassinat per uns sicaris quan sortia d'un judici en què havia defensat dos sindicalistes. Va ser l'època de l'esclat de la violència. Va fugir d'una guerra i va morir en una altra. A Colòmbia són moltes les famílies que tenim víctimes a causa de la violència.
El conflicte armat colombià deixa almenys 220.000 persones assassinades, 25.000 desaparegudes i 4.744.046 desplaçades en el període comprès entre 1958 i el 2014, segons informes del Centre Nacional de Memòria Històrica.
Imaginin fred, terror, angoixa, mort. Paraules que per si mateixes provoquen angoixa però que juntes suposen un dolor constant. El conflicte armat de Colòmbia les reuneix totes. El primer record que tinc del conflicte és la imatge d'una família desplaçada de les seves terres demanant almoina pels carrers de Bogotà. Milions de persones van ser desplaçades de les seves llars, per un o l'altre bàndol, a vegades sense ni tan sols saber del cert qui havia sigut el causant de les seves desgràcies. En qualsevol cas, desposseïdes a cop de fusell dels seus drets, de la seva identitat, del seu present i del seu futur. Pagesos, la gran majoria dones, nens i nenes, obligats a vagar per les zones urbanes. Víctimes de l'odi de la guerra i de l'estigmatització, sovint qualificats com a intrusos o indigents. Víctimes que les mateixes comunitats no reconeixien com a subjectes de drets.
Actualment, Colòm-bia és el segon país del món en nombre de desplaçaments forçosos, després de Síria. ¿L'Estat? Lluny de ser garant de la seva seguretat, era el gran absent. Als anys 80 vam patir la violència política. Paramilitars, esquadrons d'assassins privats que van exterminar opositors polítics i assassinats selectius per «salvar el país de l'amenaça del comunisme».
El mal anomenat primer món ha contemplat durant dècades com en el mal anomenat tercer món (o eufemísticament el món en vies de desenvolupament) s'han succeït els conflictes i les guerres internes. En alguns casos s'han creat tribunals especials per evitar la impunitat dels perpetradors de crims de guerra. Per al conflicte colombià no es va crear cap tribunal, perquè Colòmbia va anhelar buscar la pau per si mateixa, i des de finals dels anys 80 és el que fa.
El llavors president Belisario Betancur va sembrar una primera llavor per a un procés de pau. Virgilio Barco va entaular diàlegs de pau amb el grup M-19. Als anys 90 César Gaviria va mantenir trobades amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional. I amb Ernesto Samper es va activar la participació de la societat civil colombiana en els processos. El poble començava a somiar amb un país sense conflicte armat, fins que el 2002, amb Andrés Pastrana, es van trencar els Diàlegs del Caguán. Amb Álvaro Uribe va ser l'inici del desastre. Lluny de dialogar amb la guerrilla, va assenyalar una estratègia antiterrorista per derrotar-la, aniquilar-la sense més ni més. D'aquí vénen els falsos positius que està investigant el Tribunal Penal Internacional de l'Haia, que consistien en assassinats de joves innocents per part d'alguns membres de l'Exèrcit, que presentaven els seus cossos com els de guerrillers caiguts en combat.
Amb Juan Manuel Santos ressorgeix l'esperança d'una Colòmbia lliure, justa i en pau. Després de quatre anys de deliberacions a l'Havana, el Govern colombià i les FARC -la guerrilla d'esquerra més antiga de l'hemisferi occidental- han arribat, per fi, a un acord perquè el grup deposi les armes i es transformi en una organització política. Aquesta i altres mesures persegueixen una pau duradora.
Ara que l'esperança ha deixat de ser un nom i es converteix en verb, esperancem-nos a tancar un conflicte de més de mig segle. És hora de deixar a un costat l'avarícia política i els personalismes. No va d'egos personals dels que en un altre temps van ser presidents. Va de tot un poble que ha patit i que seguirà patint si no agafa les regnes de la construcció de la pau i de la llibertat, amb optimisme, amb un sí que abraci els 1.142.000 quilòmetres quadrats del país.
No es tracta d'oblidar, es tracta d'aconseguir un verdader sistema de justícia i reparació, d'un model per posar en marxa el cessament del foc bilateral i definitiu i l'abandonament de les armes. Però sobretot es tracta de creure que tot és factible i que hi ha garanties per fer-ho possible. Un país que no coneix el seu passat no sap reaccionar davant del present i no pot afrontar el futur.
Vicepresidenta de la Comissió de Justícia Penal Internacional del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona.
