Còmplices

La pobresa és un crim, va afirmar el papa Francesc en la canonització de Teresa de Calcuta. Sí, un crim comès per criminals respectats i admirats. Un mal emparat per milions de còmplices que se senten eximits de tota culpa. Potser nosaltres mateixos. Els que votem i adoptem formes de vida que la causen i la perpetuen.

La pobresa s'enganxa com la ronya als genolls d'un nen. És aquesta taca que mirem d'ocultar, però que no acaba mai d'anar-se'n i delata un moment passat sense fortuna. La pobresa és un pati del darrere atrotinat. No desapareix per molts candaus que posem a la porta que els guarda. A vegades és un instrument de poder, com potser ho va ser per a Teresa de Calcuta. Un aparador per lluir la caritat, que tan sovint és una forma elegant i vanitosa d'egoisme. La pobresa és una epidèmia als racons de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. És la infecció vergonyant dels països rics. A les motxilles dels nens pobres, el futur no és un foli en blanc. Ni un bonic trencaclosques per resoldre. Hi falten peces i hi sobren esborraments i els pares senten que el seu fracàs està allà, en una herència de restes, en un futur descantellat. La pobresa és l'embassament dels detritus de l'opulència. Les ajudes, massa vegades, només són poals que eliminen la pressió excessiva. El mínim perquè les aigües es mantinguin calmes. Perquè no inundin els jardins de la prosperitat. Al capdavall, una opció política.