La segona caiguda de Soria

Encara estupefacte per l'escàndol que s'ha organitzat amb la promoció de José Manuel Soria a un alt càrrec del Banc Mundial, Mariano Rajoy ha decidit plegar veles, fer marxa enrere i forçar la (segona) renúncia de qui va ser el seu ministre i segueix sent el seu amic. Dissabte, de camí cap a la Xina, encara defensava la justícia del nomenament de Soria i el dret d'aquest, com a funcionari de carrera amb el nivell requerit, a ocupar un càrrec tan atractiu (226.000 euros a l'any lliures d'impostos), sense que tingués res a veure en aquest assumpte la seva més que tèrbola sortida del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme per la nimietat d'haver tingut comptes en paradisos fiscals mentre exercia la política i haver-ho negat fins que les proves el van acorralar sense remei.

Donada la peculiar vara de mesurar que usa el president en funcions quan s'enfronta a casos de corrupció o de males pràctiques democràtiques, devia pensar en un primer moment que s'havia d'aguantar i esperar que passés la tempesta. Però aquesta vegada hi ha hagut un fet diferencial. No ha sigut només l'oposició i la premsa menys amiga del PP la que ha posat el crit al cel amb una decisió tan incomprensible. Aquesta vegada s'han mostrat crítics mitjans amics -La Razón, sense anar més lluny- i, sobretot, pesos pesants del seu partit. Que Alberto Núñez Feijóo, Cristina Cifuentes i Juan Vicente Herrera, presidents de Galícia, Madrid i Castella i Lleó, respectivament, mostressin, encara que de forma diplomàtica, el seu rebuig al nomenament ha sigut tota una novetat. El punyal de mort.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un Rajoy derrotat en dues votacions d'investidura al Congrés, i a punt per tornar a recórrer al seu proverbial domini dels temps per no deixar anar el poder, s'ha trobat de cop i volta que els seus li han dit que ja està bé. La de Soria ha sigut la gota que ha fet vessar el got.

Futur complicat

El desgast que ha patit el líder del PP en aquest tràngol és enorme, fins al punt que no és exagerat dir que l'error encara li complica més repetir com a president. La pregunta segueix sent la mateixa: llavors, ¿per què ho va fer?