Diuen que els crancs caminen cap enrere

A aquestes altures, la temptació és escriure sobre el fracàs per formar govern, com si es tractés del guió d’una corrosiva telesèrie sobre l’estultícia dels polítics. És evident que incita a això veure el seriós Mariano Rajoy recórrer a la data trampa del dia de Nadal com a arma dissuasòria i «maquiavèl·lica» perquè Pedro Sánchez li permetés ser investit.

I al punt àlgid s’hi arriba amb la designació de governador per Espanya del Banc Mundial de l’exministre Soria, que va haver de dimitir per tenir comptes (sense saber-ho) en algun paradís fiscal. Tot això, 10 minuts després que Rajoy perdés la seva segona votació d’investidura amb 170 vots a favor gràcies a un pacte amb Albert Rivera per regenerar la política i contra la corrupció.

Però, desgraciadament, les coses són pitjors. Diuen que els crancs caminen cap enrere. Fa poc, un intel·ligent exministre –crec que era Rubalcaba– deia que al PP i al PSOE se’ls podia recriminar, i calia fer-ho, la incapacitat per mantenir unes relacions relativament correctes. Així és, i ha sigut negatiu per a la democràcia espanyola. Uns sostenen que és culpa d’Aznar, que va voler fer fora, al preu que fos, Felipe González de la Moncloa. D’altres, que si Rajoy va acusar Zapatero de «trair els morts» per negociar amb ETA, cosa que abans havien fet tant Felipe com el mateix Aznar…

La veritat és que Adolfo Suárez, que acabava de deixar la camisa blava, i Felipe González, que feia poc que havia sortit de la clandestinitat, es portaven bastant millor que Rajoy i Sánchez. Doncs això, el perill és que els espanyols (catalans inclosos) caminem cap enrere com els crancs.

Però el que a l’exministre el sorprenia més ja no eren les tradicionals males relacions entre PP i PSOE, sinó el que succeïa en l’anomenada «nova política». Deia que, fins a cert punt, Ciutadans és fill del PP perquè neix de la insatisfacció d’un sector de la dreta, i que Podem és fill del PSOE perquè sorgeix amb la indignació de l’esquerra després de la crisi. I el que veia és que els fills (Ciutadans i Podem) es portaven encara pitjor que els pares.

Si els pares no s’han entès i els fills es toleren encara menys, el futur polític és poc esperançador. I el que estem veient des del 20-D confirma el diagnòstic. D’entrada, Pablo Iglesias va excomunicar Rivera de qualsevol pacte per promoure el canvi polític. Ara ha tornat, en el debat d’investidura, a llançar tots els improperis a Ciutadans i aquests responen ofesos que són incompatibles amb Podem. Com l’aigua i l’oli.

Notícies relacionades

Síndrome post Sant Jordi

La munició de Pedro Sánchez

Si els pares –PP i PSOE– no són capaços d’arribar a cap acord i els fills, a més a més del complex d’Èdip que els incita a matar el pare (el cas Iglesias és de llibre) es toleren pitjor… Caminar cap enrere, cap a la confrontació –oblidant el mínim pactisme operatiu–, no pot portar a bon port.

Acabo de llegir l’interessant però discutible llibre de Stanley Payne sobre la degradació de la Segona República. La situació avui és una altra. Les masses no anhelen uniformes o corretjams, sinó nous models d’iPhone, i no hi ha rastre de l’estúpida violència d’aquells mesos del 36. Però sí que hi ha una cosa en comú i preocupant: la incomunicació profunda, gairebé de l’estil Ingmar Bergman, entre els líders dels diferents camps polítics. Els nous també. ¿Marca Espanya?