La postguerra que no arriba

En un festival de còmics, videojocs i ciència-ficció que es va celebrar a Atlanta el cap de setmana passat, una parella hi va anar disfressada de torres bessones en flames. Enganxades a les torres, hi duien barbies llançant-se al buit. Els van fer fora a crits. L'endemà, el New York Daily News, el tabloide populista d'esquerres, el més antic de la ciutat, els anomenava caps de suro en un article incendiari.

Diumenge farà quinze anys que dos avions van estavellar-se contra el World Trade Center. Uns quants carrers més amunt, a les aules de la Universitat de Nova York, aquesta mateixa setmana milers d'estudiants comencen les llicenciatures. Són la primera generació que arriba a la universitat sense tenir memòria d'aquell dia: tenien dos o tres anys, el llindar del record.

Dimecres al vespre, a bord del USS Intrepid, un portaavions de la segona guerra mundial amarrat a la riba oest de Manhattan, convertit ara en museu flotant, l'Associació de Veterans de les Guerres de l'Iraq i l'Afganistan va organitzar un fòrum amb Hillary Clinton i Donald Trump (per separat, un després de l'altre). Tota l'audiència eren veterans. És el primer acte pròpiament de campanya electoral que inclou els dos candidats. La política militar, al centre.

Hillary Clinton, que va donar suport a les guerres posteriors a l'11-S com a senadora per Nova York, que ha estat Secretària d'Estat del primer govern Obama, i de qui el New York Times diu que és una falcona que va voler empènyer el president a ser més intervencionista, va prometre-hi que «mai més» enviaria tropes a l'Iraq. Donald Trump, en canvi, que ja va mostrar-se contrari a la guerra de l'Iraq el 2003, va insistir en la necessitat d'ampliar l'excèrcit, i d'intervenir fins anihilar l'ISIS.

Segons les enquestes, la majoria de veterans donen suport a Trump. Potser per aquest motiu, Clinton ha tret un anunci en què s'hi veuen veterans mutilats, vídues i mares de soldats morts mirant declaracions de Trump que menyspreen el seu «sacrifici». És impossible no veure-hi una utilització truculenta i barroera del sofriment, però això no és cap novetat en la política americana. Al capdavall, un dels moments centrals del fòrum fou quan tots dos candidats van haver de comentar el fet que el nombre de suïcidis entre veterans s'ha disparat, mentre que els serveis mèdics i les pensions per als «herois» són un insult superior a qualsevol menyspreu. Com cada campanya, se'ls va prometre rescabalament i se'ls va coronar de llorers retòrics; com cada dimecres, camí del gimnàs, vaig donar-li un dòlar a un sense sostre exmarine que viu entre cartrons a la sortida del metro.

El debat, però, és més profund: la pregunta que els americans s'estan fent des que van començar les primàries és «quin país volem ser?» Xenòfob/obert, proteccionista/comerciant, entotsolat/policia. És una pregunta que només té sentit en el context ampli dels darrers quinze anys, els 6 bilions de dòlars gastats en les guerres i l'incomptable deute públic postcrisi que arrosseguen. Diumenge es llegiran en veu alta els 2.996 noms dels que van morir en els atemptats, tots ells inscrits en el preciós memorial que ha subtituït les torres: dos forats que recorden la planta dels edificis, convertits en una font on hi cau l'aigua, com un pou que tot s'ho empassa.

En teoria els Estats Units ja no estan en guerra ni amb l'Afganistan ni amb l'Iraq, però les guerres mai no s'acaben per decret, i els nord-americans han perdut la capacitat de controlar el context. En una entrevista a la prestigiosa Foreign Affairs, el general retirat Martin Dempsey explica amb pèls i senyals que entre Rússia, la Xina i l'ISIS, els EUA no poden fer res més que continuar greixant la maquinària i, alhora, que posar tropes a l'Orient Mitjà només desestabilitza. Cap d'aquestes amenaces es pot deslligar d'aquell dimarts del 2001, i de la resposta que el país hi va donar. En són la collita, però ningú amb dos dits de front és capaç d'assegurar que aquest sigui el pitjor escenari que podrien encarar 15 anys després de la ferida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan Trump diu que prohibirà l'entrada de sirians i libanesos als Estats Units o que farà un control ideològic als musulmans, està parlant de l'angoixa de no poder entrar d'una vegada en la postguerra. Quan Clinton diu que no portarà tropes a l'Orient Mitjà, mentre aposta pels drons, intenta emmascarar el desconcert d'una postguerra que no és. Els diaris s'omplen aquests dies de l'enyor pels dies posteriors a l'atemptat, quan la germanor regnava. Segons les enquestes, feia 16 anys que els americans no se sentien tan poc orgullosos de ser-ho. Especialment els joves que acaben de començar la universitat o van a fires de videojocs.

Professor de Filosofia.