Recuperem els carrers

Les grans ciutats del món compartim el repte de superar un model urbà caracteritzat per la massiva invasió dels cotxes a l’espai públic. En el cas de Barcelona, hi ha una dada prou significativa que il·lustra la situació: el vehicle privat suposa el 20% dels desplaçaments que es fan a la ciutat, però li dediquem el 60% de l’espai de la via pública. Els carrers ocupats per cotxes són menys amables per a la gent, més agressius, més avesats a la velocitat, la inseguretat i la contaminació.

    El model de ciutat construït al servei de la mobilitat en cotxe ha quedat obsolet, les ciutats ecològicament més avançades estan fent apostes fermes per reduir l’espai del cotxe i guanyar-ne per a vianants i bicicletes. A Barcelona, ciutat pionera en l’impuls de models urbanístics de referència global, estem promovent un canvi de llarg abast: apostem per la recuperació dels carrers per al gaudi del veïnat i, bona part d’aquest canvi, passa pel desenvolupament de les superilles. 

NO NOMÉS es tracta de prioritzar el transport públic, de permetre que veïns i veïnes transitin a peu o en bicicleta, sinó de reivindicar que la vida comunitària s’apoderi dels nostres carrers, que s’exerceixi la ciutadania de forma activa i quotidiana a l’espai urbà. Com va proposar Jane Jacobs als anys 60, l’urbanisme ha d’estar al servei dels nostres infants i de la nostra gent gran, hem de planificar la ciutat per permetre que nens i nenes juguin a pilota, que avis i àvies puguin fer-hi activitats i també descansar. Només així aconseguirem una ciutat per a tothom.

    Aquest model no és nou. En el terreny teòric, l’enginyer anglès Colin Buchanan ja en parlava als anys 60, igual que Jane Jacobs. A Barcelona tenim experiència des del Pla de Mobilitat de la Vila de Gràcia. Ara fem un salt qualitatiu. Per primer cop les superilles passen a formar part de l’essència de la política urbanística de la ciutat: places i carrers habitables, amables, verds, confortables, que esdevenen espais de relació i no només de pas. La fórmula passa per preservar zones a través de restriccions de velocitats i l’adequació de sentits de circulació, la limitació de l’aparcament, la realització de petites actuacions de reurbanització, i oferir facilitats reals a la gent perquè recuperi el carrer. Es tracta, en definitiva, de generar nous nuclis urbans per a la convivència i el veïnatge, per la vida comunitària.

    Aquest és el model que s’inicia amb una primera actuació al Poblenou, però que s’ha d’estendre per tota la ciutat, primer a la trama Cerdà i després allà on el teixit urbà ho faci viable. Aquest és l’urbanisme de la quotidianitat, fet des d’una dimensió humana, feminitzat, on l’accent es posa en la confortabilitat de l’espai públic, pensant els nostres carrers per la vida en comú, com si fossin l’extensió de casa nostra.

    Es tracta d’un model que s’adapta a la singularitat tant de la ciutat física com de la realitat social, comercial o associativa d’un entorn urbà. Una superilla pot ser un conjunt d’illes de l’Eixample, un eix que té sentit tractar unitàriament, un entorn urbà amb característiques singulars, el voltant d’un equipament de referència... En definitiva, pot ser allò que tingui sentit des de la lògica de la vivència veïnal. Per tant, una superilla no és un model replicable arreu i sempre, és un concepte adaptable a diferents realitats i teixits urbans.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    La superilla ha de ser versàtil i reversible. El nou urbanisme ha d’aprendre del passat i no fer actuacions rígides que condicionin la ciutat del futur, tot pensant en una societat dinàmica i canviant. Per això, de principi, les actuacions a les superilles són de caràcter tàctic, redirigint trànsit, situant mobiliari urbà, fent petites actuacions. Caldrà veure si la gent es fa seu l’espai, si es genera una dinàmica nova en l’espai urbà i llavors consolidar l’actuació. Avui molta gent no té l’opció d’ocupar el carrer. Amb les superilles es dóna aquesta oportunitat i és la ciutadania qui decideix la forma d’aprofitar-la. Els precedents com el de Gràcia o la conversió de grans eixos i zones de la ciutat (barri Gòtic, nuclis antics, etc.) indiquen que quan es treuen cotxes, els carrers s’omplen de gent i de vida.

COMENÇA un canvi profund en la forma de viure l’espai públic de Barcelona. Un canvi per deixar enrere el disseny pensat per als cotxes i fer realitat la ciutat produïda i viscuda per les persones. Un camí llarg de transformació que té components culturals que cal anar superant. Un camí que no s’imposa, sinó que es desplega per crear oportunitats de viure de forma diferent la ciutat. Oportunitats que de ben segur s’aprofitaran i de mica en mica, de forma gairebé espontània, les veïnes i els veïns faran seus els carrers, els guanyaran per omplir-los de vida