Perifèries

Una tarda de la setmana passada, a l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, a la presentació de La Terra Santa d’Alda Merini, l’editora d’Arrela, Ariadna Ferrer, reivindicava el punt de vista perifèric: des de Menorca, amb traducció d’una eivissenca (Nora Albert), una petita editorial publica per primera vegada en català una poeta contemporània traduïda. Sens dubte, com va dir un dia la mateixa Merini, traduir és un acte d’amor. Però també publicar, i difondre-ho, i perseverar. La Terra Santa de la poetessa és el manicomi on la va ingressar el seu marit, però també la mena de resurrecció que experimentà en sortir-ne: menys per als quatre que hi malviuen, la Terra Promesa sempre és lluny, tirant cap a l’horitzó. Com les perifèries, com els marges: les llengües al marge, els gèneres al marge, els temes al marge, els llocs als marges.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

    A casa, deixo l’exemplar de La Terra Santa damunt d’un altre llibre publicat fa poc per l’Ajuntament de Barcelona i, tot i així, igualment perifèric: Poesia contracultura Barcelona, on David Castillo i Marc Valls trien l’obra de divuit poetes recents però ja morts (entre els quals Genís Cano, Pau Maragall, Pere Marcilla, Jordi Pope o Pepe Sales...), tots gent que va escriure al marge de les convencions des d’un espai on els referents eren el punk, el còmic, les drogues, el comunitarisme o l’anarquisme, i això ha fet que en bona part quedin com un hiat, com un parèntesi obviable vistos des del discurs més oficial de la literatura i la cultura catalanes. «I què?», segurament ens respondrien avui. Perquè, com deia el lema que Castillo recupera al seu pròleg: «Si no arrisques la vida la tindràs sempre perduda».

Poesia, traducció, illes, contracultura, anarquisme: perifèries de la ja en si perifèrica realitat catalana. Publicar i escriure lluny del centre, en tots els sentits. Potser perquè des de la perifèria, des de les diverses perifèries, un veu sempre les coses amb més perspectiva, i amb uns altres ulls. Algú dirà que som bojos. Nos­altres preferim imaginar resurreccions.