Colòmbia: esperança, prudència i riscos

Colòmbia bull avui en ple procés de pau. És emocionant compartir aquests dies amb persones i organitzacions de divers tipus. Un sent la profunda esperança anhelada després de dècades de conflicte. I al minut apareix la tensió, la por que la violència es reprodueixi, que res canviï, que la impunitat segueixi campant per aquest país ferit que de­sitja viure en pau, d’una vegada. Ho reflecteixo a través de tres tro­bades.

    Amb Lucero Carmona, que va perdre el seu fill Omar assassinat per l’exèrcit. Un dels anomenats falsos positius. Els soldats tenien dies de vacances i paga extra per cada guerriller que portaven mort. Per guanyar uns pesos més segrestaven joves en barris populars de Bogotà, els traslladaven a zones de conflicte a milers de quilòmetres, els vestien de guerrillers i els mataven. Ningú en tornava a saber res. N'hi ha més de mil casos, fill a fill, mare a mare. Una part de les desaparicions i execucions extrajudicials que van castigar el país. La història de Lucero i altres Mares de Soacha s’ha de seguir explicant fins que, com ella deia, aconsegueixin veritat i justícia. 

    Les víctimes han estat presents en el procés de pau de l’Havana. Algunes, com les dones que van patir violència sexual en el conflicte, van haver de lluitar durament pel seu espai a la taula. Ho van aconseguir i ara els acords reconeixen la seva situació. La justícia transicional que es planteja no està guiada per la impunitat sinó per la veritat, fins a arribar als instigadors de fets que no van ser ocasionals, tampoc les violacions, sinó una estratègia de guerra.

Amb Esteban, líder indígena del poble embera al departament del Chocó, un dels abandonats per l’Estat i la Colòmbia urbana. Però no pels violents. La seva comunitat, d’unes 700 persones, està a 15 hores en llanxa de Quibdó, capital del departament. Les comunitats indígenes, com les afro, han patit totes les violències. De les FARC, de paramilitars, de narcos. Les explotacions mineres han contaminat la seva aigua. La pau per a ells queda distant i dubtosa. Podria haver-hi un campament de desmobilització de les FARC al seu territori o a prop. Ningú els ha explicat de què viuran, ni l’impacte que tindrà en les seves comunitats. Els paramilitars reapareixen barrejats amb els narcos. L’altre grup guerriller, l’ELN, no ha negociat i hi ha la possibilitat que aquest grup o els grups paramilitars ocupin el territori deixat per les FARC. I després hi ha les injustícies de sempre, ens diu Esteban. 

    Hi ha acord entre els defensors de la pau amb justícia: la pau serà als territoris o no serà. És al camp on s’han produït els conflictes, les violacions de drets humans, el desplaçament massiu, la confiscació de terres. Allà és on s’ha de treballar la pau i crear les condicions per aconseguir una convivència basada en drets i oportunitats de desenvolupament per a tots. Mentrestant, les organitzacions denuncien l’increment de les vulneracions i dels assassinats de defensors de drets humans: un total de 63 el 2015. La protecció de líders comunitaris, de pagesos que exigeixen recuperar les seves terres, de víctimes que han ­posat denúncia, serà una part essencial de la implementació dels acords. L’Estat, garant d’aquests drets, ha de fer-se present als territoris en conflicte. Amb la policia però també amb justícia, aigua, salut, educació i institucions pú­bliques. 

    Amb Iván Cepeda i Alirio Uribe, congressistes del Pol Democràtic. Ferms en la defensa dels acords. Com a molts, els brillen els ulls al parlar de la pau. I no obstant les enquestes donen un magre 60 i escaig per cent a favor dels acords. I hi haurà un referèndum, que els carrega el diable últimament. Només Álvaro Uribe i els seus seguidors lideren una campanya en contra; Uribe, manipulador de fets i de voluntats per fer creure que es tracta d’una rendició del govern de Santos, un liberal, per la qual es colarà el castrochavisme a governar. La seva defensa només d’unes víctimes, les de les FARC, davant les altres, les de l’exèrcit i els paramilitars que ell va crear, resulta indignant. Així que tots estan decidits que aquesta no sigui la campanya pel sí només del Govern, sinó de la gent, dels partits, de les organitzacions socials. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això sí, queda un dels països més desiguals del món. És temps de posar els grans temes de Colòmbia sobre la taula. Els de sempre. La distribució de la terra i el seu ús, l’extracció depredadora de recursos i el model productiu, el dret a la salut i l’educació de tots, el dret a la justícia. També la reforma fiscal que ve, per finançar la pau. Així que… ¿a apujar l’IVA com a tot arreu o a gravar les grans empreses? Ja era hora que a Colòmbia també es puguin donar aquests debats. En pau.