Anàlisi
Públic i privat en sanitat
Una intervenció en un quiròfan de l’Hospital Clínic. /
La Conselleria de Salut de la Generalitat i el Catsalut ofereixen un atractiu discurs sanitari, molt condicionat tant per la pròrroga dels pressupostos com per l'esclerosi autoimposada per una regulació administrativa disfuncional, amb el qual es barregen uns propòsits de publificació envers els quals existeix bastant suport popular.
El públic imprescindible, el que garanteix aquella conquista de la humanitat anomenada Estat del benestar, és el del finançament, ja que permet l'accés segons la necessitat, i encara que també els valors sobre l'equitat varien en el temps i entre els països, s'admet que la clau d'un sistema sanitari de qualitat radica en l'universalisme de la seva cobertura poblacional i finançament. A Espanya, un 72% de finançament públic de la despesa sanitària ens deixa per sota dels països amb els quals ens hem de comparar.
Una vegada els fons són públics, convé pensar la millor manera de gastar-los entre molt diverses formes organitzatives. Sabem que en sanitat l'afany de lucre no necessàriament és sinònim d'eficiència, però també sabem que l'autoritat pública ha de procurar la màxima quantitat i qualitat de vida per euro gastat i que no convé restringir la capacitat d'elecció entre centres. També sabem que el lucre pot aconseguir-se a través de l'oligopoli, l'amiguisme i la capacitat d'influència o amb la innovació, amb més eficiència o amb l'assumpció de risc, útils tots tres per a la societat. Les consideracions de lucre interfereixen sens dubte les degudes consideracions clíniques, però també la captura del que és públic (un funcionari pren possessió; d'alguna forma privatitza una parcel·la de funció pública) a través de l'escaqueig, l'absentisme, la incompetència, la inanitat o la corrupció interfereix les consideracions clíniques (i sanitàries).
De fet, les habilitats clíniques, el volum, el grau de competència i la propietat pública expliquen la qualitat de la gestió als hospitals. Dos són els fronts d'actuació: millora de la gestió i millora de l'entorn institucional. Únicament quan una organització es juga alguna cosa perquè ha deixat de tenir la immortalitat garantida té els incentius per contractar meritocràticament tot el seu personal, gestors inclosos. Jugar-se una cosa així exigeix anar introduint a Espanya, amb un horitzó de 30 anys, la idea de competència per comparació en qualitat (universitats, centres educatius, centres sanitaris...) sense necessitat de mercats. No hi haurà millor gestió pública sense una millor política, un millor govern, concepte que inclou la revisió del finançament dels partits, retre comptes, la regulació de conflictes d'interès i la professionalització de les funcions executives del sistema.
Certament, els valors socials a Espanya -enquesta de la Fundació
BBVA- recolzen bastant menys que en altres països europeus nocions de mèrit o competència, però s'haurà de fer alguna cosa perquè madurem com a societat. Potser informar dels costos, el rendiment i la qualitat dels serveis finançats públicament i propiciar la consciència dels impostos i cotitzacions que es paguen (bastant amagats en l'actualitat) per veure si la ciutadania s'interessa pels temes col·lectius com a mínim com s'interessa pels de l'escala de veïns (que tampoc és gaire).
