¿És Guindos el culpable?

El primer actiu de Mariano Rajoy és que té 137 diputats, 52 més que el PSOE, després de pujar en 700.000 vots entre el 20-D i el 26-J. I en part és degut al fet que l’economia espanyola és la que creix més d’Europa i s’està creant ocupació. El gran passiu és que el seu currículum l’ha deixat sense aliats entre els partits de sempre (CDC, PNB i PSOE) i que el PP està immers –a més a més del 'cas Bárcenas' que l’afecta– en una espessa boirina de corrupció i nepotisme. I l’únic aliat que va trobar i que el va fer arribar a 170 vots en la investidura és Ciutadans, que no només no el vol, sinó que el va obligar a firmar un pacte contra la corrupció.

   

I pot resultar que el principal arquitecte del seu relatiu èxit econòmic –el ministre Luis de Guindos– sigui també el causant d’un dels seus principals problemes. Aquesta setmana, dos assumptes principals han enervat el president, que volia centrar-se en la campanya gallega: la gran tempesta pel nomenament de José Manuel Soria com a director executiu del Banc Mundial, que ha forçat el ministre Guindos a comparèixer al Congrés, i l’obertura per part del Suprem d’una investigació per blanqueig de capitals contra Rita Barberá, exalcaldessa de València i política estrella del PP valencià, després de les retirades obligades –també per corrupció– dels expresidents Eduardo Zaplana i Paco Camps, dos vells i abandonats aliats del mateix Rajoy.

ERRORS DEL PRESENT

Però el que indica una gran falta de reflexos –el gran perill de futur– no és el passat, el qual no pot deixar d’assumir (Barberá, Gürtel, Bárcenas, Jaume Matas…), sinó els errors del present, com l’elecció per al Banc Mundial de Soria, un ministre que va haver de dimitir fa poc pels 'papers de Panamà'. El cas de Barberá és inevitable i Rajoy no pot fer-la dimitir com a senadora. El de Soria és una cosa voluntària que indica una irrefrenable tendència al nepotisme, fins i tot quan acaba de firmar un pacte anticorrupció i la seva renovació com a inquilí de la Moncloa s’aguanta per un fil.

  

  ¿És Guindos el culpable, com es filtra des d’oficines pròximes a Rajoy, malgrat que el president va assistir i va elogiar –amb una certa fredor– el ministre dimecres passat, en l’acte de presentació del seu llibre 'España amenazada' (Editorial Planeta)? Dimarts, a la Comissió d’Economia, el ministre va afirmar que Soria va ser nomenat per raons tècniques en un concurs, però va admetre que la designació era voluntària (va dir «discrecional»). I dijous, a Antena 3, va reconèixer que era la «història d’una no designació» perquè només va durar quatre dies, i que «des del punt de vista polític, la decisió no és correcta». ¿Per què es va fer, doncs? ¿És creïble que el nomenament d’un exministre amic (de Guindos i de Rajoy) no el conegués el president? ¿Per què es va disfressar tot com un concurs de decisió obligada per mèrits? ¿Per què el nomenament d’un exministre que es reconeix un error polític es porta a la Comissió d’Economia –molt reglada– i la presidenta del Congrés es nega en un primer moment a convocar un ple? És clar, era millor per escapolir-se.

      

 Guindos i Rajoy s’han disparat un tret sobre ells mateixos i el contingut del llibre ha passat a segon pla. És una llàstima, perquè és una interessant –encara que, lògicament, una mica parcial– anàlisi de la política econòmica d’aquests anys.

    

Ningú discuteix a Guindos que és un molt bon macroeconomista amb personalitat que sap explicar-se bé i amb coherència. A més a més, tot i ser un home molt segur d’ell mateix, fins i tot potser més del que seria prudent, no defuig el diàleg ni la discussió pública. Assisteix des de fa anys a les jornades econòmiques de S’Agaró que organitza l’empresària i exdiputada Anna Balletbó. I abans de l’estiu va mantenir un interessant debat a Barcelona, en un acte del Fòrum de Fòrums, amb Miguel Sebastián, l’exministre socialista, en què hi va haver més coincidències que discrepàncies. En el contenciós català ha preferit sempre la negociació a la confrontació.

APUNTS DEL PASSAT

Tres telegrames sobre el llibre. Un, Miguel Ángel Fernández Ordóñez era lent i gradualista i ell va rebentar la ferida, va fer fora Rodrigo Rato de Bankia, la va nacionalitzar i va demanar el rescat bancari. Diu que aquest sanejament va ser clau en la recuperació. Potser exagera (flota antipatia envers Rato i el Banc d’Espanya, qualificat de «vell casalot»), però els resultats estan aquí. I els altres, o han quedat desqualificats (Rato), o callen (Ordóñez).

        

Dos, Alemanya no volia el rescat total, que hauria resultat massa car, sinó el bancari. Explicant la negociació per videoconferència del citat rescat (9 de juny del 2012), afirma que fugia que a Madrid li dictessin des de fora la política econòmica. Es va plantar: si no cedien, demanava el rescat total d’Espanya per 500.000 milions i ja en podien anar preparant un altre de 700.000 per a Itàlia. Finalment van cedir i el rescat bancari va ser de 100.000 milions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

      

 Tres, Rajoy no va voler un vicepresident econòmic per  tal de tenir més poder. Discussió des del minut zero. Guindos volia apujar l’IVA, i Montoro, l’IRPF. Rajoy es va inclinar per Montoro, però, sis mesos després, també es va haver de tocar l’IVA.