MonBayer, la debilitat del dinosaure

Si els tribunals de la competència no ho tomben, l'any que ve assistirem a l'estrena d'una nova supermultinacional, MonBayer, o com decideixin dir-ne a la fusió, entre Bayer i Monsanto després que la primera hagi comprat la segona. I bé, ¿què pot suposar això? Una primera resposta se situa en la lògica habitual del que pot representar una empresa tan poderosa com indestructible. Des d'aquí trobem qui ho valora com un pas natural en el futur del nostre model econòmic, afirmant que, amb empreses així, amb la seva «tecnologia infinita», amb la seva «capacitat d'arribar a qualsevol lloc», amb la seva «eficiència», tot serà immillorable. MonBayer, amb les seves llavors màgiques i els seus pesticides infal·libles, serà el déu que acabarà amb la fam al món i un somni es farà cada vegada més pròxim: demanar menjar via Google des del nostre 'apple', que sigui servit al cap d'uns segons per un dron d'Amazon, i ser feliços menjant anissos MonBayer.

També trobem qui, com molts dels meus col·legues, expliquen que l'aparició d'aquesta corporació pot comportar resultats bastant tràgics. Després de la fusió entre Dow AgroSciencies i Dupont, i la fusió entre Syngenta i l'empresa paraestatal ChemChina el febrer passat, l'operació entre Monsanto i Bayer deixa el sector agrícola -el que ens alimenta- en mans de només tres imperis, tots ells, per cert, vinculats des del seu naixement no amb l'alimentació o la sanitat, sinó amb el sector químic (que bé va saber trobar sinergies amb la indústria de la guerra). En concret, en el negoci de les llavors, entre els tres controlen el 60% de les convencionals i gairebé el 100% de les transgèniques, i asseguren més del 65% de tota la producció de pesticides. Com diu la investigadora Silvia Ribeiro d'ETC, «ens ha de preocupar la força d'aquests gegants industrials per modelar a favor seu acords de comerç agrícola, subvencions i programes rurals, lleis laborals, de llavors i patents, normatives d'ús del sòl, d'ús d'agroquímics i fins i tot despeses públiques en infraestructures, tot a favor dels seus negocis». És la pèrdua total de la capacitat de decidir respecte de la nostra agricultura i alimentació. Només les abelles i altres insectes pol·linitzadors poden estar més preocupats que les persones que defensem aquest dret.

Però, ¿hi ha alguna escletxa en tot això que ens permeti suposar que sumar dos monstres en un faci del nou Frankenstein una cosa tan enorme com fràgil, feixuga i feble? O ¿pot acabar passant que aquests tres dinosaures, en el seu joc de trons particular, es barallin a mort i el resultat final sigui la seva total extinció?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Prou sabem que el metabolisme d'aquestes empreses funciona a partir d'un creixement continu, entre altres coses perquè la devolució dels crèdits amb els quals treballen els hi obliga. Fins ara bona part del creixement l'han aconseguit engolint altres empreses, però aquest aliment s'esgota i ja es van cruspir les 7.000 petites empreses de llavors que existien fa encara no 30 anys. ¿Els queda canibalisme encara? De la mateixa manera, se'ls acaba la facilitat de disposar a preu barat de l'ingredient clau en totes les baules del negoci de l'agricultura industrial: el petroli. Però també el producte pel qual aposten fort, els transgènics, està trobant sostres que fan que perilli el pagament que el deute de la nova empresa haurà de gestionar, uns 60.000 milions d'euros. El glifosat, herbicida estrella que forma part del paquet tecnològic dels cultius transgènics, està deixant de ser eficaç i ja es comptabilitzen 24 maleses que el resisteixen. Tampoc li ha fet cap bé a les seves vendes que hagi sigut declarat per l'OMS com a probable cancerigen. Molts d'aquests cultius, per exemple el blat de moro dels Estats Units o Aragó, estan donant productivitats menors del que s'esperava. I, per descomptat, la societat civil segueix marcant distància amb aquests productes, de fet la majoria de països europeus no els autoritzen. ¿S'ho juguen tot amb l'esperança que el TTIP permeti nous cultius transgènics a Europa o a l'entrada d'aquests des dels Estats Units?

En qualsevol cas, com que estem parlant del més essencial, de l'alimentació de tots, de la terra que la permet, de la salut, de respectar el territori i la cultura que ens acull, necessitem un esforç col·lectiu i creatiu per no esperar que els dinosaures s'arruïnin en els seus èxits, i que sigui amb mobilitzacions, boicots i el compromís amb l'agricultura camperola, pròxima i a petita escala, que puguem aconseguir que aquesta ocupi l'espai que li correspon. Generar mitjans de vida que alimenten i cuiden el món.