Tot parat fins que caigui

Encara que sembli que estigui bloquejada, l'Espanya política camina. Però ho fa cap al que és desconegut. I el que és pitjor, aquest futur ignot pot ser bastant pitjor que el que avui tenim. La història, la nostra i la d'altres, ensenya que moltes vegades el que avui sembla sòlid i resistent pot desfer-se davant dels propis ulls si no compta amb la força necessària per avançar. A Espanya avui està tot aturat, i els que podrien posar en marxa les coses semblen obstinats que segueixi així. I és possible que el dia en què es decideixin a moure's ja sigui massa tard.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les forces polítiques, que són les úniques que podrien revertir aquesta deriva, apareixen cada dia més febles, internament i externament. Els seus líders, almenys els dels quatre principals partits d'àmbit estatal, estan seriosament qüestionats, alguns més que d'altres, i el seu afany diari gairebé exclusiu és la lluita per la pròpia supervivència. No es pot descartar que en l'últim moment pactin un acord que eviti les terceres eleccions. Tampoc que aquestes tinguin lloc. Però ni una sortida ni l'altra solucionarà res del que és important. L'endemà tornarem a estar com avui. Perquè cap dels actors té idees ni força ni ganes per proposar res de nou, que és el que fa falta.

El que menys, el PP. La seva obstinació a mantenir les seves obtuses polítiques, a Catalunya i en tots els aspectes autonòmics, econòmics i socials, no permet esperar res d'aquest partit, a menys que pateixi un formidable canvi del poder intern. El PSOE és a l'uvi, amenaçat fins i tot pel perill real d'una escissió. Podem és un outsider i res indica que hagi de deixar de ser-ho aviat. I Ciutadans es debat en una crisi existencial. ¿Quin impuls renovador i de valentia política per fer front als problemes o, almenys, per frenar el deteriorament institucional i funcional es pot esperar d'entitats tan perjudicades per dins i per fora?