Carta d'un nen d'extraradi a Javier Pérez Andújar

Les xeringues del carrer de Liszt. Els blocs de colors i el fred de Singuerlín. L'estàtua nua de la plaça del Rellotge. Els llibres de Herman Hesse i Lenin al menjador. Les històries de Bandera Roja del meu pare i les octavilles del Lluís Millet de la meva mare. L'espuma i peixos morts del riu Besòs. Els nens jugant-se els cromos i la vida a les vies del metro. Les tres torres fumejants del Besòs. Els vagons de la línia groga i els minuts interminables a la Verneda. Els bassals i budells de sardines del mercat del Fondo. Les estones a l'R-11 del meu pare «esperant que s'escalfi». Els clatellots i puntades de peu jugant a mosca. El tall de salami gratis de la xarcutera del Grup 80 de Doctor Pagès.

El meu avi parlant de Felipe González a la plaça la Vila. Els billars i el Tot a 100 de la Rambla de Fondo. Els diumenges a la tarda a la porta del Titus esperant poder entrar algun dia. La llum i immensitat del parc de Lloreda. Els gronxadors de ferro rovellat. La inauguració de la Rondes. La fletxa de Rebollo. Les claus de la meva mare tornant de l'escola d'adults. La casa, els conills, el Seat Panda, els pardals i les gallines de la 'tita' Maríade Barberà. Les finestres trencades de cotxes sense cassets. Els llibres de text escrits de la meva cosina gran. Els bocates de pernil dolç, 'Arale' i 'Bola de Drac'. La carretera de Despeñaperros i Venta de Pantalones. Les estelles de metall a les mans del meu pare i les ulleres de la mare. La memòria d'una generació que va veure fracassar un món nou però va galvanitzar els seus fills davant el dolor.

Les excursions a Barcelona ara ja no són només un record, sinó una rutina. I en dies com avui convé recordar-ho tot. Vaig ser un nen més de l'àrea metropolitana. Ningú excepcional. Com centenars de milers a Catalunya, milions a Espanya. Un nen a qui revolucionaris que es van deixar la pell per canviar el món i que van acabar davant d'una fresadora d'una nau industrial greixosa de Montcada i davant d'una màquina de cosir d'un local infestat de rates de La Balsa li van ensenyar que no hi havia res més revolucionari que un procés d'autodeterminació.

Un noi que va créixer llegint i escoltant gent com tu. Un noi que estudiava, es despertava i dormia amb Iñaki Gabilondo i Carlos Llamas. Un noi que segueix creient que algun dia tots aquells a qui admirava pels seus diagnòstics s'acabaran trobant en una solució compartida. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un nen que ara, ja convertit en home, té en la memòria el seu tresor més preat. Un home que no és nacionalista, que és republicà, que és d'esquerres. Com tu. Un home que valora la discrepància perquè, com tu, té al·lèrgia a la uniformitat. Un home que celebra la crítica: la possibilitat de fer-la però, sobretot, el privilegi de rebre-la. Un home que es prea de poder discrepar amb tu sobre el futur de Catalunya. I només sobre això. Perquè aquell país pel qual has lluitat, Javier, ja existeix. I existeix gràcies a gent com tu, com tants. Aquell futur que has entrevist tantes i tantes vegades, aquell futur que imaginen els que t'han consagrat avui al balcó, està ja només a les nostres mans. 

Potser la pregunta que hauríem de fer-nos és on són avui tots aquells Pérez Andújar ara que arriben, per fi, aquells temps que tant havien esperat. Que tant van merèixer. Per ells, fem-lo possible, des del balcó, des del carrer, des d'on calgui. Bon pregó.