Crítica teatral

Diuen els que saben que la paraula pregoner prové del llatí praeconium i designa aquell que anuncia en veu alta a la ciutadania la imminent celebració d'una festivitat i la convida a participar-hi. Però abans de parlar en veu alta és oportú pensar i estructurar en veu baixa allò que es dirà per, després, provocar l'atenció i el plaer -o el tedi i els xiulets- dels que ens escolten. Només hi ha una cosa més trista que un teatre sense públic: un públic sense teatre. Afortunadament, la gent de Barcelona, així com les d'altres ciutats civilitzades, encara poden escollir, entre diferents opcions, quina classe de paraules, tons, mirades, gestos i silencis prefereixen rebre des de l'escenari, des dels escenaris.

Tan pròximes i tan oposades

Abans-d'ahir, a la nostra ciutat van tenir lloc dos fets teatrals -el mestre Peter Brook ens va ensenyar que perquè hi hagi teatre només cal que un o una parli o es mogui mentre una altra o un altre l'escolta i mira-. Les dues escenes estaven tan pròximes com diametralment oposades. Un dels intèrprets era professional dels escenaris; l'altre, no tant, i potser per això cridava i gesticulava molt menys que l'especialista. (És bo recordar que si encomanéssim totes les tasques a gent especialitzada, només les prostitutes farien bé l'amor).

En un dels recintes onejaven banderes, imitacions, riallades, i el públic corejava futbolísticament els envits de l'artista, disfressat de rei antic; en l'altre, un home en mànigues de camisa anava desgranant, sense cap mena d'artifici -com un exhaustiu llistat de Walt Whitman- la implacable lletania de la seva memòria i emoció. No sé qui va tenir més èxit de públic: un va omplir la sala d'honor de l'ajuntament i la seva plaça adjacent, mentre que el nombre d'assistents per veure i sentir l'altre va oscil·lar, segons les fonts, d'alguns centenars al milió i mig de persones. Aplaudiments per a tots dos. Teló.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El que té de dolent el teatre és que és com escriure amb el dit sobre oli: no queda res més enllà del record dels que hi van ser -o el vídeo, que sempre menteix-. Però, a vegades, perquè no es perdin del tot les paraules, les recollim en llibres per si algú vol rememorar-les o dir-les d'una altra manera davant altres auditoris. Un dels dos llibres podria posar-se demà mateix a la venda; l'altre també, però seria bo polir abans gran part dels versos, ja que en molts d'ells mètrica i rima van per on volen. Felip V ja no té qui li escrigui bé.

«En qüestió de gustos no hi ha res escrit». Respon l'altre: «Sí, se n'ha escrit molt, però no ho deus haver llegit». Tornaré a llegir amb ganes la tendra, dura, bellíssima literatura municipal de Pérez Andújar; el que va fer Albà ja ho veuré quan en facin la pel·lícula.