¿Guanyar des de la moderació?

¿És possible a Espanya, o a l’Estat, guanyar eleccions i governar des de la moderació? No ho sembla a Catalunya, on fa anys que s’enfronten l’independentisme i els no creients. Les últimes eleccions van ser en clau plebiscitària (si o no) i l’actual Govern és a les mans d’un grup assembleari, anticapitalista i que vol sortir de la Unió Europea.

Tampoc a Espanya, on anem a terceres eleccions per la intolerància de tots contra tots, el PP satanitza l’independentisme i el PSOE només podria governar si pactés amb Podem i els seguidors de Pablo Iglesias no excomuniquessin un grup de centre (C’s)

Però existeix, sí, una espècie de «reserva índia», on segons sembla sí que és possible governar des de la moderació i tornar a guanyar sense canvi de discurs. Sabent que s’haurà de pactar perquè (com ja va passar en les eleccions anteriors) no hi haurà majoria absoluta. Aquesta reserva és Euskadi i el partit que segons totes les enquestes tornarà a guanyar és el PNB.

A Catalunya, el PNB no ha estat satanitzat, però sí a la resta de l’Estat, on s’assegurava que ETA sacsejava l’arbre (matant) perquè el PNB recollís els fruits. I és cert que el PNB va practicar el frontisme nacionalista quan es va firmar el pacte de Lizarra del 1998 (va aconseguir la treva d’ETA) i amb el pla Ibarretxe. Les eleccions del 2001 –després de la ruptura de la treva i amb una gran participació– van ser un brutal xoc de trens. A un costat, el PP de Jaime Mayor Oreja que, amb el suport del PSOE de Nicolás Redondo Terreros, volia expulsar el PNB d’Ajuria Enea. A l’altre, Juan José Ibarretxe, que plantava cara per impedir l’entrada de «l’exèrcit espanyol» beneït per Fernando Savater.

Però, després d’aquelles eleccions, la derrota al Parlament espanyol del pla Ibarretxe, el mediocre resultat del 2005 en què Ibarretxe es va tornar a salvar i la derrota del 2009, el PNB va arribar a la conclusió que el frontisme –la polarització– podia ser rendible a curt termini però que era una aposta equivocada. Amb el 51% (o el 49%) radicalment en contra no hi ha projecte seriós possible. Per això va començar a rectificar ja abans de la derrota elegint de president del partit el moderat Josu Jon Imaz i després Iñigo Urkullu.

I quan el 2009 Ibarretxe va perdre, malgrat ser la primera força (30 diputats), va ser jubilat amb rellotge d’or, però el PNB no va dir que era antidemocràtic. Tot i que Patxi López només va treure 25 escons (bon resultat a causa en part del procés de pau de José Luis Rodríguez Zapatero) va ser investit gràcies als 13 vots del PP. I malgrat que també Batasuna no s’havia pogut presentar per la llei de partits, cosa que va obligar molts dels seus electors a decantar-se per l’abstenció.

El PNB no va protestar, com Artur Mas quan el tripartit el va treure de la Generalitat després de 23 anys de govern de CDC, sinó que es va renovar amb Urkullu com a candidat. Va tornar a guanyar el 2012 amb 27 diputats, davant els 21 d’EH Bildu (la nova i renovada Batasuna), els 16 del PSOE i els 9 del PP. I llavors Urkullu va optar per no tornar al frontisme tot i que ETA ja havia deixat les armes i que amb EH Bildu sumava un total de 48 diputats, exactament deu més dels que necessitava per tenir la majoria absoluta.

Tot al contrari, va prioritzar la resposta a la crisi davant la reivindicació nacional i ha governat amb forts acords (no exclusius) amb el PSOE. I quatre anys després les enquestes diuen que repetirà resultats o pujarà una mica i que podrà governar amb pactes puntuals amb el PSOE i amb altres partits. Els pactes transversals i de geometria variable no són cap pecat ni per a Urkullu ni per al pragmàtic Andoni Ortuzar, nou president del partit. A més a més Urkullu proposa seguir el guió de la legislatura passada. Primer, la resposta social a la crisi i la modernització econòmica, i només després, no la independència, sinó una reforma de l’Estatut que permetés un dret a decidir pactat entre les forces basques. I amb Madrid.

I en plena campanya, Urkullu no exhibeix múscul nacionalista –aquell pel qual a Catalunya competien ferotgement Mas i Oriol Junqueras– sinó garrafes de pragmatisme. Així el cap de setmana passat no va dubtar a facilitar els següents titulars: «És impossible que avui un Estat es pugui declarar independent», o «al segle XXI la independència és parlar d’imatges del passat». I no va acabar aquí: «Aconsello als catalans que evitin el frontisme», o «no sóc en absolut partidari de les vies unilaterals perquè mai seran acceptades per Europa». Urkullu diu que el PNB és el de sempre però que avui la independència és una quimera i que del que es tracta és d’aconseguir pactes de sobirania compartida dins de la UE.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Què està passant? ¿Els polítics bascos són més pragmàtics i intel·ligents que els catalans? ¿Els electors nacionalistes són més prudents a Donostia que a Girona? ¿Els bascos tenen un concert econòmic que els permet des de fa molts anys més autonomia fiscal i financera? ¿El PP defensava el concert basc mentre recollia firmes contra l’Estatut del 2006 que afirmava que trencava Espanya? ¿A Euskadi, després de molts anys de terrorisme, la normalitat política és més obscur objecte del desig que no pas a Catalunya?

Agiteu com vulgueu aquestes causes a la coctelera, però la clau és que el PNB ha sabut reinventar-se després de la temptació de les barricades i que els seus dirigents i els seus electors ja no llegeixen llibres de cavalleries.