El 'jonqui dels diners'

En el tèrbol món de la corrupció política, a Espanya sempre apareix l'individu que diu que estirarà la manta i després no ho fa. Recordin Luis Roldán, Javier de la Rosa, Luis Bárcenas. Van ser molts els que, abandonats pels seus amics polítics i deixats en mans de la justícia, amenaçaven de revelar grans secrets que comprometrien els poderosos de veritat. No obstant, han sigut ben pocs els que al final han passat d'una defensa destinada a salvar la pròpia pell a redimir-se fent un servei a la netedat democràtica denunciant fets que van viure en primera persona. Aquí la figura del penedit ha tingut un èxit ben magre.

No obstant, hi ha un cas a València, el de Marcos Benavent, en què sí que s'està estirant la manta. Divendres passat va declarar davant el jutge que tant el president del PP, Mariano Rajoy, com el llavors president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, coneixien el cobrament de comissions il·legals a canvi de l'adjudicació de contractes fraudulents. Va dir també que l'actual president del PP a València, Vicente Betoret, participava en les reunions en les quals es repartien els diners bruts.

Bomba informativa

Notícies relacionades

El 'cas Taula' assenyala Camps i revela que el PP tenia 5 caixes b

Per què Pujol torna al pujolisme

Però el que hauria sigut una bomba informativa en condicions normals, no ha passat de ser un tema secundari en els mitjans. ¿Per què? En primer lloc, perquè el focus de la informació política està posat aquests dies (aquests mesos) en el bloqueig per a la formació de Govern i, per extensió, en les crisis internes que al PSOE i Podem està provocant aquesta situació d'inestabilitat. En segon terme, perquè els últims dies hem mirat més a Euskadi i a Galícia que a València. I en tercer lloc, perquè la posada en escena del penediment de Benavent té, per desgràcia, un cert to de frivolitat.

Que el denunciant s'hagi autoimposat l'etiqueta de jonqui dels diners no ajuda, encara que apunta al cor de la corrupció: la cobdícia. Que a més Benavent aparegui als jutjats amb un look de discoteca d'Eivissa de fa vint anys (cua, pinça amb cabells blancs, xancletes i camisoles florejades) el col·loca, injustament, als territoris del friquisme.