Un acord local d'abast mundial

Fa 34 anys a Colòmbia, el president Belisario Betancur va canviar la perspectiva davant els grups guerrillers que feia dues dècades que combatien a l’Estat. En lloc de persistir en l’acció de les Forces Armades, va apostar per una solució negociada. La iniciativa no va prosperar, però aquesta llavor de diàleg va ser l’inajornable llegat dels següents governs. Des d’aleshores, tots van intentar la senda política. Per això, l’acord que firmen avui el Govern de Santos i les FARC a Cartagena, primer constitueix la suma d’un llarg procés de pau amb diverses estacions.

Un pacte amb significat històric també en el terreny interna­cional, perquè representa un dels últims capítols de la guerra freda que es van inventar els EUA i l’URSS quan Hitler va caure el 1945. Encara que Colòmbia ja patia els estralls d’una devastadora violència partidista i creixia l’antagonisme de l’Estat amb indígenes, obrers, camperols o ciutadans inconformes, classificats en la doctrina militar com a «enemic intern», l’ordre mundial va ser decisiu per exacerbar la crisi. Per això els Estats Units, Cuba, Veneçuela i tot Amèrica saben que és una pau compartida.

L’acord és un camí nou per a tothom, però requereix diverses generacions disposades a concretar-lo. A través de reformes socials, polítiques o econòmiques ajornades durant dècades, i milers de víctimes que reclamen veritat o reparació en tots dos fronts de guerra per girar dignament el seu full. Aquesta és la verdadera garantia de no repetició. El trànsit per la justícia transicional que s’haurà d’aturar a ava­luar els greus crims comesos. No és un camí fàcil. I menys amb el narcotràfic actiu que va donar combustible a la guerra, va involucrar altres nacions i és avui el gran obstacle.

Però el pes de la història exigia un pas endavant i, com va destacar el president Santos davant l’Assemblea de les Nacions Unides, «hi ha una guerra menys al planeta: la de Colòmbia». Algun dia havia d’acabar. En la memòria de la nació queda una dolorosa seqüència. De segrestos, assassinats i desapari­cions forçades que van desintegrar milers de famílies i comunitats; de l’extermini de la Unió Patriòtica entre centenars de crims polítics; de paramilitars que van patentar la seva barbàrie a través de massacres; de desenes de pobles sotmesos al desplaçament, l’imperi cocaler o l’espoli.

La negociació va durar quatre anys i, a més de la voluntat del Govern i les FARC, des del començament va ser determinant el suport internacional. De Veneçuela i Xile com a facilitadors. De Cuba i No­ruega com a garants. Dels Estats Units i la Unió Europea quan van veure senyals creïbles. De l’Organització de les Nacions Unides i el Comitè Internacional de la Creu Roja en temes logístics o debats de fons. De moltes altres nacions i organitzacions que ara saluden i anuncien compromisos perquè la pau es consolidi a la cantonada nord-occidenal d’Amèrica del Sud.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’acord final per a la finalització del conflicte i la construcció d’una pau estable i duradora consta de 297 pàgines. Un pacte agrari que planteja una reforma rural integral. Una apertura democràtica amb garanties per a l’oposició, pluralisme polític, visió de gènere i drets per a les minories. Noves regles per buscar una sortida al problema de les drogues il·lícites. L’acord sobre les víctimes amb una jurisdicció especial i mínims de justícia per a guerrillers, militars o civils. I un compilat d’assumptes per a la verificació del cessament al foc, la concentració de tropes o l’abandonament d’armes.

En altres paraules, un desafiament que compromet els poders públics, els organismes de control, les organitzacions civils i fins i tot les Forces Militars. L’escenari del postconflicte que necessàriament passarà pel filtre de la polarització política. De fet, són les contradic­cions que alimenten la controvèrsia del present. Salta a la vista que encara no hi ha ple consens davant la pau i que encara subsisteixen moltes ferides que no s’han tancat. Per això, la paraula final és la de les víctimes i seran elles les que determinaran si han fet part de la reconstrucció de Colòmbia.