La vulneració de drets humans a Espanya
Tortures i independència judicial
La jurisprudència reacciona davant els que protegeixen el poder amb concepcions falsament patriòtiques
jcsorribes33850402 madrid 12 05 2016 politica tribunales aspecto de la nue160926203150 /
La independència judicial és un desideràtum, un desig, i també una exigència i un compromís dels que la imparteixen tant a nivell personal com col·legiat. L'únic referent ha de ser la llei com a expressió de la voluntat popular presidida per la interpretació més ajustada als principis constitucionals. Això arrela amb la configuració de la justícia com a valor superior que ha de cohonestar-se amb els altres que es recullen en aqueast text, particularment la llibertat i la igualtat, vetllant també per la realització certa de la tutela judicial efectiva.
Enfront d'aquests únics paràmetres, hi ha alguns jutges que, investits de toga sacerdotal amb l'escut patri, se senten més que guardadors dels principis constitucionals sí d'unes particulars essències patriòtiques, i substitueixen la funció del degut control judicial del poder per la de suport soterrat o obert a aquest. Són minoria aquests jutges que fan prevaler les seves idees de respecte reverencial amb el poder (influeix en la promoció) però la seva presència i la seva constant actuació irregular, amb sentències després anul·lades, fa mal a la imatge d'un estatus molt corporatiu i del que ha de ser un pilar de l'Estat de dret.
Un dels temes en què els jutges patriòtics han anat fent cas omís d'aquests valors constitucionals ha fet bastant mal a la imatge exterior d'Espanya en matèria de drets humans. Es tracta dels assumptes de denúncies de tortures i maltractaments a les presons sobre els quals la negativa a facilitar una investigació judicial exhaustiva ha fet que a base de tapar casos i casos, s'hagi estès la idea que a Espanya aquestes actuacions irregulars i greus es produeixen i són reals.
Així ho estimen nombroses oenagés dedicades a drets humans, però també altres països (Bèlgica en especial) que precisament sobre aquestes suposicions amb base reiterada han denegat algunes vegades l'entrega de presumptes terroristes d'ETA que estan en presons de l'estranger. Així consideren que l'entrega a les autoritats espanyoles pot generar un alt risc que rebin tractes inhumans o degradants en presons d'aquí.
El problema que consolida aquesta idea és el nombre elevat de casos en què Espanya està sent condemnada pel Tribunal de Justícia de Drets Humans d'Estrasburg. El 31 de maig es va produir la vuitena sentència condemnatòria en un cas on semblava molt fragrant que s'havia impedit una mínima investigació (assumpte Beortegui).
Hi ha poca reflexió sobre el que està suposant aquesta manera constant de procedir per part de les nostres autoritats. Alguns anem de manera progressiva elevant el to de queixa per aquest silenci que alguns més valents ja han iniciat. En aquest sentit, em permeto citar el magistrat Ricardo de la Prada, que arran de les seves posicions públiques i valentes sobre aquest tema ha sigut (a instàncies ni més ni menys que del ministre d'Interior) objecte de diligències informatives per part del CGPJ, la qual cosa és una forma de censura o represàlia. Precisament aquest magistrat de l'Audiència Nacional (AN) va ser autor d'un vot particular en una sentència de la secció III de l'AN que, presidida per la servicial Espejel, ha sigut anul·lada per una important sentència del Tribunal Suprem del 12 de juliol passat.
Aquesta resolució de la Sala II és molt important i mostra com després del degoteig incessant de sentències condemnatòries d'Espanya per part del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, la jurisprudència espanyola havia de començar a reaccionar i a ser receptiva a aquesta doctrina reiterada de l'esmentat tribunal.
Potser alguna cosa es mou en el panorama anquilosat de tapar nyaps o excessos del poder tan característic d'aquest Estat. També a Catalunya els excessos anteriors dels Mossos en la repressió de conductes han començat a ser reconduïts per un assenyatconseller Jané. Els jutges patriòtics com l'esmentada de l'AN i altres que sota la toga porten tapada però a flor de pell una ideologia política que els condiciona han de començar a reaccionar enfront d'un instint protector del poder que alguns (repeteixo, no la majoria) tenen.
Que el Suprem hagi estimat que no es pot seguir actuant així, negant investigacions judicials o rebutjant informes pericials quan hi hagi denúncies tan greus per accions vinculades al dret a la vida i a la dignitat, per a l'única cosa que ha valgut és per donar arguments als que estimen que verdaderament hi ha tortures a Espanya. A més a més, això és contrari al règim de garanties tan característic de la nostra Constitució i doctrina jurisprudencial. I l'única manera d'aclarir aquests dubtes creixents és deixar de protegir el poder amb concepcions tan falsament patriòtiques com escassament democràtiques. Advocat de l'Estat.
Vocal assessor del Mecanisme de Prevenció de la Tortura.
