MORT D'UN LÍDER MUNDIAL
Peres o la prova del 9
No és un procés de pau com el que abanderava el desaparegut líder israelià el que solucionarà el conflicte, sinó un procés de drets humans, justícia i reparació
Shimon Peres, en una imatge del juliol del 1986. /
Per a un corresponsal a Jerusalem, Shimon Peres solia ser una cosa semblant a la prova del 9 de si s'entenien les dinàmiques de l'anomenat conflicte entre israelians i palestins. El corresponsal estranger acostumava (acostuma) a arribar a Jerusalem amb una sèrie d'idees preconcebudes, les mateixes que formen el 'mainstream' del que allà succeeix.
Per exemple: que allò és un conflicte endimoniat entre dos pobles que tenen el mateix dret sobre la mateixa terra; que l'objectiu suprem a aconseguir és la pau; que per a això hi ha, des de la Conferència de Madrid a principis dels 90, un procés de pau fràgil, precari, sempre amenaçat però amb una sospitosa mala salut de ferro, ja que ningú el dóna per mort i de tant en tant algú (un president nord-americà en la recta final del seu mandat, un líder europeu, sobretot francès, amb ànim de 'grandeur') intenta "rellançar-lo"; que els "extremistes dels dos costats" amenacen i perjudiquen el procés de pau amb la violència; que els extremistes palestins són molts i variats, des dels "terroristes islamistes de Hamàs" fins a la inoperant i col·laboradora necessària amb la violència Autoritat Nacional Palestina; que els extremistes israelians són els anomenats "falcons", i que per a desesperació de tothom les seves tesis s'imposen a les dels "coloms"; que les poques vegades que els "coloms" governen a Israel es veuen atrapats entre aquests dos extremismes perquè, en realitat, no tenen "socis " per a la pau ni en el seu propi bàndol ni, per descomptat, en el dels palestins; que el campió d'aquests coloms, l'home de pau per antonomàsia, era Shimon Peres.
RABIN, ARAFAT
Com no ho havia de ser. Arquitecte dels acords d'Oslo. Premi Nobel de la pau. Pacient negociador amb un tipus tan imprevisible i en realitat poc de fiar com Iàssir Arafat. Amic i aliat fidel de Yitzhak Rabin, a qui els seus propis extremistes van assassinar per fer descarrilar el procés de pau. Ànima del Centre Peres per la Pau, que aposta per la coexistència i la pau entre palestins i israelians. ¿Com ha de ser criticable un polític que organitza partits de futbol per la pau en què palestins i israelians comparteixen equip?
El primer impacte que rebia el corresponsal era comprovar l'enorme impopularitat de Peres al seu propi país. A Israel, l'home de pau era considerat un polític ambiciós i vanitós, amb set de poder. I un perdedor. No va poder mai guanyar unes eleccions a primer ministre, i la llarga llista de càrrecs públics que va ostentar van ser per designació o votació dels polítics, el seu entorn natural. El seu discurs de la pau, des de mitjans dels 90 fins a la seva mort, era irrellevant en termes polítics, com demostra la deriva de la pròpia societat israeliana.
PROGRAMA NUCLEAR
El segon impacte era estudiar de prop, sense el prisma occidental, la carrera de Peres. És a dir, no escoltar les seves paraules sinó analitzar els seus actes. L'últim amb vida dels grans del sionisme, Peres va participar juntament amb els fundadors de l'Estat en les successives guerres des del 1948. Això suposa tenir responsabilitat en la destrucció de poblacions àrabs senceres, la creació de milers de refugiats (la palestina és la comunitat de refugiats més gran del món) i, amb la guerra dels Sis Dies el 1967, la posada en marxa de l'ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. Entre la població civil del Líban el seu nom no és associat ni de bon tros a la pau. Altres de les seves accions en la seva llarga carrera política van ser desenvolupar el programa nuclear israelià (que es troba fora del control internacional), establir les bases i impulsar durant dècades la colonització dels territoris ocupats (un dels grans obstacles per a l'anhelada pau), afavorir el creixement de Hamàs en els seus orígens per debilitar l'OAP, i participar en l'operació Iran-Contra. La sorpresa del corresponsal era que aquests assumptes no són secrets que es xiuxiuegen als passadissos del poder israelians, sinó fets publicats, difosos i acceptats obertament a Israel. Però, ¿com es podia criticar l'home que organitzava partits de futbol per la pau?
En l'hora de la seva mort, es manté aquesta dissonància entre el que diuen de Peres els que estan dins d'Israel i els que des de fora construeixen el discurs 'mainstream'. Només cal llegir molts dels textos, molt continguts, que la premsa internacional publica des de Jerusalem, i comparar-los amb les entradetes dels informatius, les columnes obituaris dels analistes i les peces editorials, generoses en paraules com "gegant", "heroi de la pau", "l'últim dels grans del sionisme".
RELACIONS PÚBLIQUES
La raó profunda d'aquesta percepció contradictòria no és només que Peres va ser un geni de les relacions públiques. Neix d'una concepció fatal del conflicte a la qual el desaparegut president d'Israel va contribuir com ningú. És la concepció dels dos pobles irreconciliables. La prova del 9 que Peres suposava per al corresponsal era entendre que els partits de futbol per la pau que ajunten palestins i israelians no només no serveixen per a res, sinó que són contraproduents, comprendre que no es tracta d'un problema de coexistència. Cada dia, diàriament, palestins i israelians parlen entre ells i coexisteixen. En la selecció israeliana de futbol. A la Ciutat Vella de Jerusalem. A Tel aviv. A les localitats del nord on viuen més d'un milió de palestins amb passaport israelià. En els 'check-points'. En les obres d'ampliació dels assentaments. Als autobusos a Jerusalem que condueixen conductors palestins. L'assumpte és com coexisteixen ocupant i ocupat.
El problema no és de dos pobles irreconciliables que han de negociar la pau partint d'una posició d'igualtat, sinó d'un ocupant i un ocupat que mantenen una relació profundament desequilibrada, des dels drets civils i humans fins a la capacitat de fer-se mal, des de l'accés a recursos naturals a la bona premsa a nivell internacional. El discurs de la coexistència i la pau (entesa només com a absència de violència) que va personificar com ningú Peres enterra la realitat de l'ocupació. L'entronització del procés de pau com a objectiu en si mateix al qual Peres va posar la seva cara és contraproduent, perquè un mal diagnòstic mai serveix per solucionar un problema, com demostra el desenvolupament de la situació a Israel i palestina (entre ells i a nivell intern) des dels fallits acords d'Oslo i el buit procés de Madrid.
No és un procés de pau el que solucionarà el conflicte, sinó un procés d'atorgar drets humans i civils als palestins i de justícia i reparació.
I això no s'aconsegueix amb partits de futbol.
