El bloqueig polític espanyol
Qüestió d'hegemonia
El marc mental de la política dels últims anys el va dissenyar Aznar i després l'ha aplicat Rajoy
fcasals35708363 opinion ilustracion de leonard beard160928170028
No hi ha dubte que per foragitar Mariano Rajoy i desbancar el PP del Govern espanyol és indispensable un acord de tothom excepte Ciutadans. Exclòs el partit d'Albert Rivera per la seva incompatibilitat amb el de Pablo Iglesias, l'entesa només és possible mitjançant un pacte de PSOE i Podem amb les forces nacionalistes com el PNB i independentistes com ERC i el PDC. Però la divisió interna del PSOE i l'exigència dels partits catalans de posar el referèndum damunt de la taula fan molt difícil per no dir impossible un pacte d'investidura.
Algunes veus, especialment des de Catalunya i menys de la resta de l'Estat, clamen per una rebaixa de l'expectativa independentista per tal de poder aconseguir alguna cosa per a Catalunya, estabilitzar el Govern espanyol i de passada desallotjar Rajoy de la Moncloa. Contra el que alguns deuen pensar, aquesta opinió no prové de la tan anomenada fatiga sobiranista sinó de sectors que o bé han estat sistemàticament oposats al procés independentista o bé han esperat parapetats l'oportunitat de poder canalitzar tota la pressió independentista per aconseguir alguna cosa.
Alguna cosa. Aquesta és l'expressió que també utilitzen federalistes i confederalistes de tots els pelatges ideològics. L'absència d'una proposta federalista real porta a solucions vagues, inconcretes i fins i tot estrambòtiques. Algunes d'elles s'han materialitzat en un programa electoral en forma de Ministeri per a la plurinacionalitat o l'absurda idea de traslladar el Senat a Barcelona.
Però on rau el problema per un pacte entre l'esquerra i els nacionalistes i independentistes per crear una nova majoria parlamentària i un nou govern és en el si del PSOE. Pedro Sánchez ja fa mesos que pateix la pressió de barons territorials, d'algunes velles glòries i alguns grups de comunicació perquè cedeixi al PP i s'abstingui en la votació per fer president Rajoy.
Sánchez està tastant amb molt poc temps i amb dosis augmentades la mateixa fel que José Luis Rodríguez Zapatero va patir amb el procés d'aprovació del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. De la contundent expressió des del balcó de la Generalitat: «Recolzaré l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya» a la retallada del Tribunal Constitucional passant per la comissió constitucional del Congrés de Diputats hi va haver una pressió interna similar a l'actual. Les mateixes anàlisis i els mateixos arguments. Han canviat alguns actors principals però tot continua igual. On abans hi havia Rodríguez Ibarra i Manuel Chaves ara hi ha Fernández Vara i Susana Díaz, i així podríem anar continuant.
El darrer president de Govern espanyol socialista ni va voler ni va poder solucionar el problema que s'havia generat amb l'Estatut català. Temes com el blindatge competencial en llengua i cultura, el reconeixement de Catalunya com a nació, el traspàs de les grans infraestructures o un sistema de finançament per a Catalunya que acabés amb la secular discriminació van ser atacats sistemàticament pels mateixos actors que ara bloquegen el marge de maniobra de la direcció federal del PSOE.
En aquell debat ja s'intuïa la victòria i l'hegemonia actual del PP. El dia que Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre es van fotografiar radiants al costat dels madrilenys que signaven contra l'Estatut català va començar la crisi del PSOE. Allí es va cedir terreny a una idea d'Espanya i a una manera de gestionar les relacions entre Catalunya i Espanya.
Des d'AQUELL moment el PSOE va quedar sotmès a l'hegemonia política i cultural del PP, per no dir la FAES. I no només amb la relació amb Catalunya. Les línies vermelles que es van marcar a partir d'aquell moment també delimitaven el camp de pensament i acció en àmbits com l'economia, els drets civils i la lluita contra la corrupció. Passava exactament en l'equador del primer mandat de Rodríguez Zapatero. Com repeteix sempre Joan Tardà, al bienni progressista, el dels matrimonis entre persones del mateix sexe o la retirada de les tropes de l'Iraq, el va seguir el bienni negre. I allí es va dissoldre el discurs socialista.
És cert que les actituds contràries a les peticions catalanes vénen de lluny, no entrarem ara en el memorial de greuges. Vull insistir però en aquell colossal error de la direcció del PSOE perquè ens ajuda a entendre la situació actual. L'equip de Pedro Sánchez no pot oferir res als independentistes catalans. Ni tan sols pot acontentar aquells que es conformarien amb una millora del finançament. Simplement no pot ni asseure's a negociar. El marc mental de la política espanyola d'aquests darrers anys l'ha dissenyat Aznar i l'aplica Mariano Rajoy.
Expresident d'ERC.
