Una crisi d'Estat
La guerra socialista, el bloqueig de la investidura de Rajoy i la tensió amb Catalunya aboquen Espanya a un greu col·lapse institucional
La secretària general del PSOE andalús, Susana Díaz, s’abraça a la presidenta del partit, Micaela Navarro, una de les dimissionàries, aquest dijous a la tarda, en la reunió del comitè director, a Sevilla. /
Espanya fa un any que no té un Govern amb facultats constitucionals per governar i quatre, immersa en un conflicte creixent amb les autoritats democràticament elegides pels catalans. Amb aquests dos factors n'hi hauria prou, per si mateixos, per definir l'actual situació com una crisi d'Estat. Sumant-hi el cisma del PSOE, ara com ara l'única alternativa plausible al PP i clau per desbloquejar la governabilitat, l'amenaça de col·lapse institucional es veu a tocar.
El compte oficial del PP a Twitter ha viralitzat a les xarxes la guerra del PSOE amb una emoticona: «Crispetes.» Anècdota i símptoma: els populars assisteixen al circ socialista despreocupats pels seus efectes de fons, amb l'esperança que aviat els brindi l'abstenció que Mariano Rajoy necessita per ser investit.
Però, de tot el que hi ha en joc, la permanència de Rajoy en el poder o la celebració d'unes terceres eleccions no és el més important. De ben segur que ho és per al PP, i a curt termini també per als espanyols, però les seqüeles de la conflagració socialista transcendiran les urgències personals dels seus protagonistes i beneficiaris. És la viabilitat futura de l'alternança, sana i ineludible en democràcia, el que es dirimeix aquests dies a Ferraz i el seu entorn.
En realitat, l'origen dels mals socialistes no comença amb Pedro Sánchez; es remunta als remots anys 90. L'ocàs del felipisme va desfermar unes hostilitats al PSOE --guerristes i renovadors, ¿ho recorden?-- que van atorgar un poder arbitral als virreis territorials. Gràcies a la descentralització de l'Estat, els presidents autonòmics socialistes gestionaven generosos pressupostos. Això significava poder per teixir xarxes clientelars. Alhora equivalia a militants que inclinaven la balança en els congressos del PSOE.
EL REPARTIMENT DE LA SOLIDARITAT
Els 'tres tenors', Manuel Chaves, José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, van articular un potent 'lobby' capaç de pressionar Felipe González perquè no cedís a les demandes autonomistes de CiU. Tota ofrena a Jordi Pujol era motiu de greuge per als barons meridionals, només esquivable mitjançant la pertinent compensació. ¿L'objectiu? Salvaguardar un repartiment de la solidaritat entre territoris que perpetués en els seus unes prestacions socials i subsidis superiors a la mitjana. Andalusia imposa la seva llei: aquest nacionalisme encobert, i no el de Pasqual Maragall, és el veritable 'federalisme asimètric' que regeix al PSOE.
La caiguda d'Alfonso Guerra primer, i després de González, va ungir els barons com a nous summes pontífexs del partit, armats i organitzats per decapitar un candidat elegit en primàries, com Josep Borrell, o si calia per precipitar la retirada d'un president com José Luis Rodríguez Zapatero per por que perjudiqués els seus miops interessos electorals.
Ara els barons han arribat a la conclusió que per preservar el seu estatus territorial els resulta més pràctic investir Rajoy que apuntalar una alternativa al PP. És per això que estigmatitzen tot acostament del PSOE a l'independentisme català amb més escarafalls que el mateix Rajoy, com ja van fer amb l'IRPF de Pujol o amb l'Estatut de Maragall. Un 'cordó sanitari' que regala l'hegemonia als populars i brinda al sobiranisme català la legitimitat moral no completada a les urnes, aprofundint una crisi territorial originada a Catalunya però que fa trontollar l'estabilitat mateixa d'Espanya com a soci fiable de la UE. Si les veus cantants dels dos bàndols volen el conflicte, hi haurà conflicte.
Notícies relacionadesSánchez ha sigut l'últim secretari general víctima de les confabulacions territorials del PSOE, si bé és cert que, en el seu cas, en el pecat va la penitència. Afillat de la totpoderosa Susana Díaz en les primàries del 2014, ara la padrina andalusa li dispensa el just càstig que es mereix per haver-se-li rebel·lat, sovint amb escàs tacte.
democràtica
Per a un PSOE en flames, concórrer a unes altres generals al desembre pot resultar tan suïcida o més que apuntalar Rajoy a la Moncloa mitjançant l'abstenció, que comportaria més claudicacions quan urgeixi aprovar els pressupostos o les retallades socials que imposi Brussel·les. No hi ha mal menor. Sigui quin sigui, el seu harakiri col·lectiu passarà factura a tot el sistema polític. Sense una força sòlida a l'esquerra que exerceixi de pont entre les nacionalitats històriques i l'Estat, o entre les classes populars i l ''establishment' de Madrid, la democràcia espanyola ja no serà mai més el que era. O el que hauria d'haver sigut. O el que molts van somiar que seria.
