INTANGIBLES
Entendre la crisi bancària a Alemanya i Itàlia
Del tot ben cert, no sé què passarà amb la banca italiana, la seva crisi i la seva resolució. Però algunes dades rellevants segur que poden ser útils perquè el lector es faci una idea del probable desenllaç.
Anem a pams. Per una banda, sabem que amb la nova normativa de rescats bancaris la UE exigeix poc o molt algun bail in; és a dir, que els afectats primer per la deficient gestió de les entitats i beneficiats després del diner europeu) suportin part de les pèrdues. De manera que a entitats i dipositants l'ajut no els surti gratis. Sabem que aquest acord, després de la darrera crisi financera, suposa un pitjor arranjament que aquell que en el seu dia va tenir Espanya. Però això és ara història (història en minúscula, per vergonyant).
Sabem que Renzi, president de Itàlia, se la juga políticament amb un referèndum proper, per un tema seu. Si demana ara el rescat i als italians els costa diners, difícilment se'n sortirà ni ell ni el seu partit guanyant el referèndum, i haurà de dimitir. És sabut que el president italià, hiperactiu i amb prou preocupacions amb una economia força estancada, no ha callat, però, en aquest tema del rescat, cosa que haguera estat el més prudent de fer, sinó que ha dit que l'ajut europeu al sistema bancari italià no ha de costar res als italians ('com a Espanya' s’afirma). Altrament, hauran de passar per damunt del seu cadàver (així ho ha dit: ai, amb les línees vermelles!).
De manera que Europa, fins i tot no sargint els descosits financers abans del referèndum italià, compromet a futur la paraula de Renzi. La Unió té aixi un problema important i plou sobre mullat: fer creïbles les seves resolucions aprovades (recordem, si no, la multa a Espanya), i aquestes diuen que els beneficiaris dels rescats han d'assumir una part de pèrdues.
Si als italians no els passa res (amb una economia que creix la meitat que la resta, i tot i la disbauxa financera viscuda pel Monte dei Paschi de Siena), què direm si la crisi emergeix també al Deutsche o el Commerzbank alemanys?. Qui s atrevirà a entrar a la cuina financera alemanya per a posar ordre amb exigències de sanejament?
Certament, l'enginyeria de tots plegats (Banc Central Europeu, Junta d'Estabilitat, Autoritat Bancària Europea...) pot intentar fer sargits sense que es notin massa. Que no es vegin molt els bunyols, per allò dels greuges. Però no ho tenen fàcil. Noteu només que la multa del govern americà sobre les males pràctiques del Deutsche Bank equival quasi bé a tot el seu valor actual en borsa!. Només si la bombolla alemanya finalment esclata a la vegada que la italiana, aquests últims se salvaran probablement de ser damnificats de forma discriminada.
Altrament, si el rescat del Deutsche l'assumeixen al complet els alemanys sense intervenció europea, per allò de deixar clar qui mana a la casa pròpia, els italians haurien begut oli, ja que llavors més que mai l'exigència serà que l'ajut europeu de tots no surti gratis als italians, havent els alemanys pagat el seu ells solets.
I a tots els efectes anteriors les gesticulacions i declaracions dels principals actors en el terreny de les expectatives son equívoques: Merkel ha de dir que no hi haurà rescat del Deutsche (amb actius que representen el 50% del PIB alemany) ja que altrament el seu silenci se interpretaria que qui calla davant de rumors 'atorga' i així acceleraria la necessitat del rescat, i Dragui des del BCE ha de dir cada dia que no veu risc sistèmic en l'actual situació bancària, ja que el dia que ho deixés de dir s'entendria com a canvi de tendència i el fomentaria.
Els 'tempos' de la política sobre l'economia, la interferència encara dels governs sobre les institucions europees, la credibilitat del compromís europeu i allò de 'com pitjor, millor' (sempre algú en treu profit quan les coses no van bé) són presents en la situació descrita.
L'anàlisi es pot sofisticar més però crec que amb aquests punts el lector disposa dels elements fonamentals de judici.
