Papallones grogues

«És una cosa meravellosa i extraordinària. És com un rar regal d'esperança per a un país que de tant lluitar s'havia acostumat a la guerra». Així resumeix els emocionants dies que està vivint Colòmbia el meu admirat Héctor Abad Faciolince. L'escriptor de l'imprescindible llibre El olvido que seremos va perdre el seu pare, metge i líder de drets humans, al ser assassinat pels paramilitars l'agost de 1987.

És una de les moltes víctimes que en aquestes hores prèvies al plebiscit per la pau fa campanya pel sí. Està convençut que els seus fills i néts es mereixen aquesta oportunitat històrica. Per arribar fins a la votació de diumenge han fet falta moltes coses. Un dolor profund i terrible de totes i cada una de les víctimes (267.162 persones assassinades), una lluita cruenta en l'àmbit militar i la voluntat política de voler asseure's a negociar. El primer discurs de Juan Manuel Santos un cop arribat a la presidència el 2010 ja deixava algunes claus: «Les claus de la pau no estaven al fons del mar».

Vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar el president Santos el febrer del 2014. Havia fet un pas més. Acabava d'anunciar la mesura estrella del seu programa electoral. Al cap d'uns mesos hi havia eleccions i va decidir jugar-se-la a una sola carta: la pau. Aquell primer examen a les eleccions de maig li va sortir molt bé. Va guanyar i va continuar al Govern. I advertia de les dificultats: «Cinquanta anys de guerra no es resolen en cinquanta setmanes». Serà un camí difícil. En el qual no tothom entendrà que les FARC estiguin a les institucions (Santos ja ho defensava en aquella entrevista: «És millor tenir-los al Congrés que al camp sembrant la violència»).

Entre aplaudiments i llàgrimes

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

A canvi, el lluminós dia en què es va firmar per fi l'acord, el líder guerriller Timochenko es va dirigir a la nació per dir: «En nom de les FARC ofereixo sincerament el nostre perdó a totes les víctimes del conflicte, per tot el dolor que hàgim pogut causar en aquesta guerra». Després Santos plorava a l'assegurar que el sí ajudarà a avançar en la foscor que ha sumit Colòmbia durant mig segle. Les papallones grogues del Mauricio Babilonia de García Márquez sobrevolaven la plaça entre aplaudiments i llàgrimes. Lliures. Sense por. Passi el que passi aquest diumenge diverses generacions de colombians recordaran aquests dies. Dies en què la premsa colombiana utilitza sobretot una paraula: estirp. Una bella expressió per referir-se al futur, al que vindrà, al llegat que deixem als nostres fills.

Héctor Abad Faciolince ja no podrà abraçar el seu pare mai més. Ni ell ni milers de familiars de les víctimes d'aquests 50 anys. Però potser gràcies a la generositat de tots ells, a partir d'ara, els seus fills i néts podran viure en un país millor del que van patir.