Les pressions sobre el PSOE han sigut fortíssimes. Es van concentrar sobre qui era fins dissabte el seu secretari general. Totes, amb un objectiu: que el Partit Socialista modifiqués la seva posició davant la investidura com a president del Govern del candidat del Partit Popular. És a dir, encaminades a deixar enrere la defensa del «no a Rajoy», malgrat tots els motius perquè aquest no tingués sòlides raons sobre les quals fundar-se.
La corda es va afluixar. El secretari general va dimitir, trist colofó d’un comitè federal del PSOE transcorregut enmig d’un dur enfrontament intern, amb interminables recessos per impossibles negociacions i intervencions que en alguns casos carregaven de més tensió l’ambient. El comitè es va encaminar cap a un lamentable espectacle en què el contrasentit guanyava terreny.
Entre el que era abusiva utilització dels estatuts per, recargolant la seva interpretació, provocar la caiguda del secretari general, per una part, i, per l’altra, la falta d’agilitat des del costat de Pedro Sánchez, culminada amb el desencert d’avançar-se a una confusa votació en urna en condicions gens aclarides, tot es va precipitar finalment en un resultat advers al secretari general i la seva proposta quant al congrés extraordinari. La dimissió de Pedro Sánchez va ser el capítol d’aquesta trista història que faltava per escriure. I la constitució d’una gestora a imatge i semblança de Susana Díaz, capitana dels conjurats contra l’executiva federal i qui la liderava, l’epíleg.
Reconducció impossible
Tot molt esperpèntic, fins a arribar a una votació final en condicions tan viciades com indignes. Per això el que subscriu aquestes línies va decidir no contribuir ni amb la seva mera presència a l’espectacle ofert. D’aquí ve la decisió d’absentar-me una vegada constatat que no em podia acompanyar la raó en l’intent de mantenir arguments defensables sobre les accions en curs. Com Josep Borrell, vaig pretendre sense èxit que les coses es reconduïssin cap a pactar almenys els desacords per obrir espai a un acord possible. No va ser així. El PSOE va sortir oferint imatge de ruptura i divisió, efecte de la implosió provocada pels que van utilitzar el no al PP sense cap convenciment sobre la possibilitat d’un pacte amb Podem i partits nacionalistes per a un Govern alternatiu al Partit Popular.
A ningú se li oculta que el frontal rebuig a aquesta possibilitat té a veure amb la mal plantejada defensa d’un Estat en crisi institucional per falta de resposta a les demandes de reconeixement de les nacions existents en el seu si, com és el cas de Catalunya. Afavorir des de la gestora que dirigirà el PSOE una abstenció per a un Govern d’una dreta apalancada en l’immobilisme més dur des de les seves posicions espanyolistes no contribuirà a trobar vies de solució que apuntin a una reforma constitucional seriosa. L’independentisme, a falta de text, trobarà més pretextos. I els socialistes de Catalunya em temo que tindran dificultats afegides.
