Tres debats en un
La unanimitat del PSOE en el rebuig a l'abstenció i el suport a Sánchez només eren façana
psoedire
Després de les eleccions passades, a EL PERIÓDICO (Sentir, pensar, votar, del 7 de juliol) expressava el meu temor que ja no fos possible un govern alternatiu al del PP. I que, en aquest cas, el PSOE hauria de negociar la seva abstenció. Donar-la sense condicions, mitjançant l'oportuna absència d'alguns diputats, em semblava mala solució. Al contrari, es podrien exigir mesures urgents econòmiques, socials i institucionals. Des d'un procés de reforma constitucional, a com repartir el cost social de l'ajust que Brussel·les demana. O fins i tot un candidat alternatiu a Rajoy. Aprofitar l'ocasió per influir i condicionar, que és el rol d'una oposició responsable.
Potser vaig ser massa racional i prematur; vaig rebre moltes crítiques. Hi havia molta oposició dels militants socialistes a entregar el govern a Rajoy; i hi havia l'esperança d'un govern alternatiu. De fet, el comitè federal va decidir negar-se rotundament a facilitar un nou govern del PP. El «no és no» de Sánchez va ser decisió unànime del comitè federal.
Llavors vaig deixar de defensar públicament aquesta posició, encara que Rivera abjurés del seu «no, mai, mai» i Rajoy arribés als 170 vots. I el cert és que l'actitud del PP, amb el vodevil Soria-Banc Mundial pel mig, no incentivava facilitar-li les coses. Si creien en una altra possibilitat, s'havia d'explorar.
Però en realitat, la unanimitat en el rebuig a l'abstenció només era una façana. I a mesura que Sánchez es comprometia sense retorn en el «no és no», molts dels líders territorials del PSOE, i dels seus vells o nous enemics, anaven deixant, cada vegada més clar que no ho compartien. Arguments com «amb 85 diputats no es pot governar» florien als mitjans.
Però ¿és que no ho sabien quan van participar en la decisió de votar-hi en contra? ¿Per què no van extreure llavors, ni van assumir després, les conseqüències lògiques d'aquest plantejament? És evident: dir que s'havien d'abstenir tenia un cost davant la militància, que podria afectar futures ambicions orgàniques.
I AIXÍ VA EMERGIR el trilema impossible: ni Rajoy, ni terceres eleccions, ni govern alternatiu. Sánchez el va intentar trencar per aquesta tercera via. Hauria hagut d'anar al comitè federal a dir: rebutjada la investidura de Rajoy, missió complerta, i ¿ara què fem? Cert que les circumstàncies electorals a Galícia i el País Basc no propiciaven aquest debat. I davant el rebuig larvat o exprés de part de la «dirigència», propensa a passar a l'oposició, sense atrevir-se a dir com, va optar per buscar el suport directe de la militància. I va convocar un procés de primàries-congrés, que acabés abans del final del termini per convocar eleccions. La resta és coneguda. Durant la setmana passada al PSOE s'han produït, i confós, tres debats: sobre l'estratègia per formar govern, la critica a Sánchez per la seva fermesa en el no, i els condicionants d'una alternativa; sobre les ambicions personals de poder dels uns i dels altres; i un tercer sobre el respecte a les normes estatutàries.
És lícit discrepar en els dos primers temes. «Abstenció» no pot ser una paraula impronunciable com va ser «crisi» en l'època Zapatero. I així ens va anar. Com ara ens pot anar després dels que ha passat . Es poden preferir altres líders. Però una organització ha de tenir clares les seves normes i com aplicar-les. I lamento que no hagi sigut així. Els anomenats «crítics» haurien hagut de presentar una moció de censura, com al final van fer enmig de la confusió. Van preferir córrer menys riscos i fer que dimitís la meitat més un de l'executiva, creient que automàticament seria substituïda per una gestora. Però això no es dedueix dels estatuts, com al final també van haver d'acceptar de facto. L'únic que els estatuts estableixen és que el comitè federal haurà de convocar un congrés extraordinari.
AIXÒ ÉS el que es va votar dissabte. I això és el que vaig recolzar, perquè entenia, i entenc, que era un mandat imperatiu dels estatuts al comitè federal. La convocatòria era inevitable, però es pot discrepar de la seva data. Sánchez volia que fos com abans millor, després del termini mínim de 40 dies, i els seus crítics, molt després.
El resultat de la votació és que serà després, sense que sapiguem quan. I Sánchez ja no és secretari general, que era l'objectiu. Ara al PSOE tots hauran de sortir de la seva ambigüitat, i superar el trilema, perquè anar a terceres eleccions (¿amb quin candidat?) seria suïcida, i perquè és poc raonable creure que l'actual gestora tingui intenció d'impulsar la formació d'un govern alternatiu.
Ara serà Rajoy el que ens posarà condicions, més enllà de la mera investidura. Víctima de les seves divisions, el PSOE haurà perdut en tots els fronts.
