Colòmbia, la pau per la força

Sempre hem considerat el referèndum com l'encarnació absoluta de la democràcia: un home (una dona), un vot. Tant el 'brexit' com el 'no' a l'acord de pau a Colòmbia posen sobre la taula un greu defecte de fàbrica en aquesta eina, tan procliu a l'ús demagògic. A l'hora de la veritat, el que dirimeixen les urnes és una lluita entre la realitat (imperfecta per definició) i la promesa d'un somni (manipulable per excel·lència). Les forces reaccionàries van aconseguir, amb gran habilitat, confondre l'electorat colombià dient-li que amb el vot negatiu no es posicionava contra la pau, sinó contra «aquesta» pau, com si a l'horitzó hi hagués una altra de possible i més desitjable.

La redacció dels acords ocupava més de 250 folis de prolixos detalls, però el referèndum no apel·la a una anàlisi d'aquesta profunditat, sinó a un vot emocional. En aquest terreny, encara que les enquestes no sabessin detectar-ho, tenia totes les de guanyar la manipulació que assimilava l'acord amb una rebaixa de l'orgull nacional; que tractava com a regal indigne els diners invertits en desenvolupament de la pau; que menyspreava com a amnistia general el que en realitat era un model de justícia transicional.

MÉS PREGUNTES QUE OPINIONS 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En primera instància, el resultat deixa, per pur rigor intel·lectual, més preguntes que opinions: ¿Li queda a la pau alguna bala a la recambra? ¿Què passa ara amb els punts de l'acord que no versaven directament sobre la pau, sinó sobre la seva gestió posterior? La firma preveia un complex procés de reforma agrària, recuperació de terres, reparació a les víctimes, ocupació professional per als exguerrillers. ¿Què passa amb Santos? El president es va jugar tot el seu patrimoni polític a la carta de la pau. Tant ell com Timochenko proclamen que no hi ha marxa enrere, però hi ha qui considera que, perduda la ratificació popular, l'acord és insostenible. L'única força capaç d'imposar la pau és la força de la raó. ¿Què fa un país amb prop de 7.000 tipus armats quan ha aconseguit treure'ls a la llum i seure'ls a negociar?

La seva contribució a la campanya, per cert, ha sigut més aviat pobra: no van demanar perdó formalment fins a l'última setmana i només el dia anterior al vot van reconèixer que disposen de fons econòmics que podrien destinar-se a la restauració. L'acord, en un dels seus punts més polèmics, els garantia la participació al Congrés; ¿el 'no' els envia de tornada a la jungla? Per últim, vist que 6 de cada 10 colombians van decidir quedar-se a casa i que les grans ciutats van optar pel 'no', al contrari que les zones rurals i costaneres, que són les més directament afectades pel problema: ¿com es fa per unir un país on més de la meitat de la població considera aliè un problema que durant 50 anys ha victimitzat més de vuit milions de persones? Com que només s'uneix des de la igualtat, la negra perspectiva de gastar en armament tot el que s'havia d'invertir en pau cau ara sobre un país partit.