tu i jo som tres
Mestre... ¿o 'showman'?
El programa Poder canijo, que acaba d'estrenar Juan y Medio a TVE-1, és un intent d'aproximació als nous mètodes d'ensenyament. Mestres moderns, virtuosos i abnegats, visiten el programa -amb algun famós televisiu intercalat per donar-hi més amenitat- i ensenyen als nens que l'educació, l'anar a classe, s'ha de transformar en una cosa divertida, alegre i agradable.
O sigui que la nova metodologia educativa lluita per eradicar el nefast refrany de La lletra amb sang entra. Hi estem d'acord. En un recent 30 minuts (TV-3), a mitjans del mes de setembre, ja ens van explicar la nova metodologia que estan implantant algunes escoles catalanes. Transformen el concepte d'«alumne que escolta» en «alumne que participa», com a protagonista d'una educació dinàmica en la qual s'implica i la recrea. En el programa de Juan y Medio, no obstant, hem vist una mestra amb un mètode encara més innovador. Aquesta professora apareix a classe amb capa i antifaç. Com una fantàstica superwoman de còmic comença a assajar moviments de mag. Fa vistoses cabrioles. I naturalment atrau l'atenció dels alumnes una barbaritat. Una vegada captat el seu interès, intenta introduir l'ensenyament. Home, fa anys que el savi professor José Antonio Marina en les seves lamentablement escasses aparicions televisades, sempre adverteix: la tele ha derrotat l'educació clàssica; ara l'alumne no espera assegut l'arribada d'un professor, ara espera que qui aparegui per la porta sigui una espècie de presentador, d'entertainer, que li proporcioni diversió, com quan està a casa assegut davant de la tele. ¡Ah! En efecte ara els alumnes arriben de casa condicionats per la televisió. Per captar la seva atenció -i mantenir-la durant 55 minuts- sembla que, en comptes d'un mestre, el que necessiten és un showman.
EXERCICI PER A ESTUDIANTS.- Algun analista esgarriacries ha considerat que el que ha fet Ferreras a La Sexta, en el seu maratonià seguiment de la guerra de Ferraz, no ha sigut res més que copiar un sistema informatiu ja inventat: per exemple, el del Canal 24 horas, o si ho prefereixen el del 3/24. Segons el meu parer és més interessant una altra anàlisi sobre el fenomen Ferreras / Ferraz: estudiar cap on carregava l'accent culpós en el seu llarg seguiment de la batalla. «¡Intentava una tupinada! ¡Hi havia una urna darrere d'una mampara!». Són tan sols dos exemples del biaix d'una eloqüència meditable.
