Vostè és el meu pare i no ho sap
Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. /
Sembla que Antena 3 TV s'ha ficat al túnel del temps durant una estona, i ha tornat a aquell estil -que afortunadament van abandonar- de quan Alicia Senovilla o Patricia Gaztañaga cavalcaven. Estic parlant d'El amor está en l'aire, que acaben d'estrenar. És una barreja de martingales pretèrites, molt rostides i recremades a la tele, tipus Sorpresa sorpresa, Tengo una carta para ti o Lo que necesitas es amor. Ens presenten parelles entristides, perquè la seva situació econòmica no els permet casar-se -i gràcies al programa, ¡al·leluia!, es casen-; també amigues que de jovenetes eren inseparables i fa 40 anys que no es veuen -i naturalment el programa, ¡al·leluia!, les torna a ajuntar-, i així, entre xiscles de felicitat i llàgrimes d'emoció, el programa va transcorrent de manera cursi i lacrimògena, però, en general, inofensiva i sense maldat.
Hi ha hagut un episodi, no obstant, en què al nostre canari flauta Papitu se li han posat les plomes com escàrpies. Apareix un noi, diu que no coneix el seu pare biològic, però que la seva mare li ha dit qui és, i el programa el troba i el fa entrar. ¡Ah! Es tracta d'un home, d'uns 50 anys. El seuen allà sense saber res de res. «No sé a què he vingut, ni per què m'han trucat» va dient estranyat. El presentador, Juan y Medio, el va sondejant. Li diu: «Bé, anys enrere, vostè va tenir un afer, ¿oi?». L'home, més sorprès encara, ho nega amb rotunditat. I de sobte, el noi que està al seu costat, un perfecte desconegut per a ell, li diu: «¡Vostè és el meu pare!». I allà va començar una discussió que Juan y Medio va resoldre enviant-los de seguida al laboratori Frankenstein on els faran la prova de paternitat. «La setmana que ve... ¡el desenllaç! ¡Sabrem la veritat!» ens advertien amb una alegria bàrbara. Semblava com si en set dies ens descobririen el Gordo que sortirà el pròxim sorteig de la Loteria de Nadal.
Home, aquest cas és pura perversitat. Això és tornar a aquell terrorífic programa d'Alicia Senovilla, La hora de la verdad (A-3 TV, 2004-2005). Allà una vegada va convocar un humil mariner de les Canàries. Li va dir: «Escolti, un dels seus fills no és seu, que ho sàpiga». I aquell pobre marí, banyut i compungit, hi va tornar poc després arrossegant rere seu la resta dels seus fills i va dir: «Aquí els porto tots perquè em diguin si n'hi ha cap de meu. ¡Fa tres mesos que ni dormo ni descanso!». ¡Ahhh! Aquest és un estil de televisió molt cafre.
