CITA ELECTORAL AL PAÍS DEL MAGRIB
Eleccions al Marroc: normalització de l'immobilisme
La 'tercera via' inaugurada per Mohammad VI no és més que un immobilisme disfressat de discurs confortador dins i fora del país
MAR06 RABAT (MARRUECOS) 07/10/2016.- Marroquíes votan durante las elecciones legislativas en un colegio electoral en Rabat, Marruecos, hoy, 7 de octubre de 2016. Los dos mayores rivales en estas elecciones, el islamista Abdelilah Benkirán y el laico Fuad al Omari (un izquierdista reconvertido en liberal) votaron ambos en sus respectivos colegios de la capital. EFE/Abdelhak Senna /
Divendres passat, els marroquins estaven cridats a les urnes per participar en les segones eleccions legislatives convocades després de la Primavera Àrab, que també va arribar al país nord-africà. La principal contesa enfrontava els islamistes moderats del PJD (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), ja en el poder com a líder d’una coalició governamental, amb part del cercle més pròxim al rei Mohammad VI, liberals adscrits al PAM (Partit de l’Autenticitat i de la Modernitat). Els segons es van centrar a avivar l’amenaça islamista i el fantasma de la radicalització. Els primers es presentaven com una alternativa antiestablishment disposada a acabar amb la corrupció i reduir el dèficit fiscal. Finalment, el PJD va aconseguir 125 escons (un terç del Parlament), amb 102 el PAM (55 més que en les eleccions de 2011). Cap té majoria i correspondrà per tant al primer ministre Abdul-Illah Benkirane inaugurar la tortuosa recerca de companys de coalició, molt probablement encapçalats pel conservador nacionalista Istiqlal, malgrat els abismes ideològics.
El verdader enfrontament es desenvolupava, no obstant, entre aquells marroquins que encara creuen que la democràcia pot contribuir a superar l’statu quo, i aquells que o bé es conformen amb la seva situació actual, o bé han perdut l’esperança de ser testimonis d’un canvi del qual puguin ser partícipis. La Primavera Àrab va posar en safata de plata el rei i la seva camarilla l’oportunitat de brindar canvis en la seva gran majoria cosmètics, però que tot i així van calmar gran part de les protestes. Protestes que segueixen esclatant amb certa regularitat, veloçment i eficaçment reprimides per les experimentades forces de seguretat. Mohammad VI va batejar el que es va denominar tercera via: promesa de canvi i progrés democràtic, però des de l’estabilitat que només una monarquia garanteix.
El monarca va anunciar en un icònic discurs del 2011 que modificaria la Constitució per garantir l’equilibri de poder, però en la pràctica el Parlament no ha deixat de ser un òrgan subordinat al poder real, a l’establishment burocràtic (molt particularment al Ministeri de l’Interior) i als assessors del Rei, el famós majzén. El rei segueix erigint-se en decisor últim en àmbits estratègics com economia, seguretat i afers estrangers. Així, els partits critiquen les accions de palau però mai gosen reprendre el sobirà, al qual regularment reafirmen la seva lleialtat. L’antic primer ministre Benkirane ha recorregut en nombroses ocasions a l’estratagema de lamentar públicament estar lligat de peus i mans a l’hora de canviar certes polítiques.
L’asimetria de poder dificulta en gran mesura que els votants puguin determinar qui és responsable d’una inexistent o insuficient aplicació de polítiques necessàries per millorar la seva situació socioeconòmica. El Marroc s’enfronta a la necessitat de reformes de calat en àmbits com l’educació i la competitivitat. Aquesta desconnexió explica una abstenció cada vegada més elevada, en aquesta ocasió d’un 57% (55% el 2011), i crides al boicot per part d’activistes d’Annahj Addemocratie (la via democràtica) o de la formació salafista Justícia i Espiritualitat.
Per si no n’hi hagués prou, i malgrat que els resultats han derivat en comentaris de «bipartidisme» atenuat i «politització del vot», l’arena política marroquina segueix caracteritzant-se per una enorme fragmentació: més de 30 partits (el llindar de participació és baix) competien per 395 escons (90 reservats a dones i joves). Aquesta segmentació dificulta el consens en el si de partits (que moltes vegades opten per la desintegració) i la formació d’aliances que acaben sent contranatura i extremadament febles. Els partits moltes vegades accepten renunciar a certa càrrega ideològica per un grapat de vots. Una vegada les coalicions han sigut creades, són considerablement fràgils, com va passar el 2013 entre l’Istiqlal i el PJD.
La sorpresa i única alternativa real la representava la FGD (Federació de l’Esquerra Democràtica), hereus d’aquell socialisme que al seu moment va aixecar passions al Marroc, sense vincles demostrables amb la corruptela i les xarxes clientelars. Precisament per això s’estima que han tingut més èxit a les xarxes socials que als col·legis electorals. La tercera via inaugurada per Mohammad VI no és més que un immobilisme disfressat de discurs confortador dins i fora del país. Un context que aquests comicis no han fet sinó normalitzar.
