LA HISTÒRIA DEL PARTIT CATALÀ
El passat feixista d'Esquerra Republicana
Twitter s’està convertint en un espai on sorgeixen debats polítics de fons que difícilment serien plantejats en públic des d’un faristol o una roda de premsa. Twitter és el lloc de les trinxeres, de la guerra bruta que s’ha de fer de sotamà, o bé el Guernica on provar-hi les bombes que potser s’utilitzaran a més gran escala més endavant. És per això que algunes de les coses que passen a les xarxes socials avui dia hem de preveure demà poden saltar a la palestra de veritat, defensades obertament pels líders polítics. Si més no, ja fan la seva funció propagandística per establir sobreentesos i marcs mentals que serveixin de punt de partida.
Des d’uns mesos ençà sembla que hi ha una directriu que s’imposa entre els perfils afins a l’entorn de Podem/ICV/Comuns o com se li vulgui dir, que passa per intentar relativitzar, negar o directament tergiversar la participació d’ERC en la lluita antifeixista a Catalunya. D’aquesta manera, la senadora Sara Vilà (En Comú Podem) piulava diferenciant entre les “organitzacions que van lluitar contra el franquisme” i “CiU i ERC”, com si es pogués establir una distinció, un tall, entre una cosa i l’altra. Com si ERC no hagués estat el partit, amb molta diferència, amb més represaliats pel franquisme. Com si Carrasco i Formiguera no hagués estat afusellat a Burgos, com si Pujol no hagués estat torturat i empresonat.
En altres casos s’ha tensat tant la corda d’aquesta manipulació que, directament, s’ha titllat ERC de partit feixista. Així, l’escriptora i periodista Núria Alabao, propera als sectors que abans hem esmentat, va piular en el seu dia, arran de la participació d’Oriol Junqueras en un homenatge a Miquel Badia, assassinat per pistolers de la FAI: “Sembla que ERC no tan sols no s’avergonyeix del seu passat feixista, sinó que el reivindica”. Aquest tipus d’afirmacions es fan forçant la maquinària de la interpretació històrica, barrejant argumentacions dels detractors contemporanis de Badia, que estava al càrrec de l’ordre públic de la Generalitat republicana en un moment d’alta conflictivitat social, amb el relat posterior d’una part de l’espanyolisme que ha cercat tics feixistes en l’ull aliè per oblidar el Franco en l’ull propi. Ara bé, un expert en la matèria com Stanley G. Payne, una de les màximes autoritats acadèmiques a l’hora de parlar de feixisme, ha descartat que es pogués qualificar Estat Català (una de les diverses formacions dins d’ERC de la qual formava part Miquel Badia), com a feixista, “malgrat els excessos de radicals nacionalistes” entre les seves files.
Recentment, i per acabar, ha esclatat una altra polèmica tuitaire arran d’una piulada des del compte oficial d’ERC. Certament, la piulada era imprecisa i incorrecta: “Lluís Companys és l'únic president a Europa, democràticament escollit, que ha estat assassinat. Dissabte vine a commemorar els fets!”. Cal recordar, emperò, que aquesta xarxa social només permet emprar 140 caràcters i que allò òptim seria haver pogut especificar que havia estat assassinat pel feixisme. Des de perfils propers a els comuns s’ha orquestrat de seguida una campanya de ridiculització, fent veure que no havien entès el sentit de la piulada, i comparant la mort de Companys amb la d’Aldo Moro, Olof Palme o Joan Prim i relativitzant, per tant, la gravetat de la tirania feixista sobre l’Europa dels anys 40.
És més que evident que rere aquesta campanya per fascicles hi ha la voluntat perniciosa d’esborrar la realitat incòmode de la història perquè dificulta la seva argumentació política actual. L’entorn Podem/ICV/Comuns necessita mostrar-se com l’única opció d’esquerres en aquest país i, per tant, necessita apropiar-se d’una èpica, la de la lluita antifeixista, que no li pertany en exclusiva, ni de bon tros. Aquest entorn necessita escampar una boira espessa entre l’actual independentisme català d’esquerres i el seu passat per intentar amagar que el seu esperit transformador té unes arrels molt fondes en la història. ERC no només va donar un president a Catalunya que va ser perseguit i afusellat pel feixisme, sinó que va patir la repressió en centenars d’alcaldes, regidors i militants empresonats, afusellats o, simplement, enterrats en vida en ser etiquetats com a desafectes al règim i això no hi ha cap barrila de Twitter que ho pugui desfer.
Però el que necessita, sobretot, el món “comú” és presentar la repressió organitzada contra les institucions catalanes i la identitat del país com l’acció d’un tarat com el que va matar Olof Palme per no posar en dubte la possibilitat d’arribar a un acord “fraternal” amb un Estat que, no només no ha condemnat el franquisme, sinó que ha edificat les seves institucions actuals sobre el seu llegat. Unes institucions que van ser apuntalades per la tradició política de la qual ells provenen, amb un Carrillo participant de l’oficialitat mentre ERC encara era il·legal i amb un Partit Comunista redactant de manera entusiasta la Constitució Espanyola mentre ERC hi demanava el vot negatiu. I amb aquest darrer argument em sembla que ja s’entén una mica més tanta cridòria i tanta fumèrria.
