El 'grammelot'

El dia que va morir Dario Fo vaig tornar a veure un fragment d’aquell Misterio Buffo que va representar durant tants anys, amb variants, adaptacions i sorpreses. És una meravella. Es diu L’uomo e la tecnologia (RAI, 1977), i l’actor italià hi fa el paper d’un enginyer anglès que explica el funcionament d’una màquina. L’entendran de seguida, tant si saben anglès com si no. 

    De fet, l’entendran millor si no en saben, perquè Fo utilitza la tècnica del grammelot, un recurs escènic que és deutor de la Commedia dell’Arte i que consisteix a fer veure que parles una llengua sense fer servir cap paraula d’aquesta llengua. Només amb la música de l’idioma i una gran magnificència de gestos. És hilarant. 

Notícies relacionades

Dario Fo, adéu al 'nobel' més provocador

10 lletres icòniques de Dylan

    Hi vaig tornar el dia de la seva mort, el mateix dia que s’atorgava el Nobel al senyor Zimmerman. S’ha aixecat, amb Bob Dylan, una polseguera similar a la que hi va haver quan Fo el va rebre. Va ser el primer comediant, «que emulava els bufons de l’edat mitjana». 

    Fo no és ni Pinter ni Beckett ni Bernard Shaw, els tres grans dramaturgs amb Nobel (em deixo Benavente, per raons òbvies), però el premi valorava el teatre polític on s’accentua més el missatge combatiu que no pas el combat amb la llengua. Amb el seu grammelot, ara que és mort, ens continua alliçonant. Hi ha molts polítics que basteixen el seu discurs amb paraules del tot mancades de sentit i amb l’única crossa de la grandiloqüència, buida i delirant.