L'orgull de ser barceloní

Hi ha dies que des del mateix moment en què els vivim passen a formar part de la nostra memòria, del nostre calendari més íntim. Dies que recordem quan algun dels seus vectors –tornar a visitar un lloc, escoltar una cançó, retrobar-nos amb algú…– irrompen en la nostra quotidianitat i ens recorden que segueixen estant perfilats, tatuats, sobre la pell de les nostres emocions. 

    Vam ser molts els que aquest dilluns passat, 17 d’octubre, vam recordar la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Han passat 30 anys –¡30!– des d’aleshores, però segueixen ben vives en la meva memòria –com en la de tants– les emocions que es van destapar aquell dia després del màgic à la ville de… Barcelona pronunciat des de Lausana. Cinc paraules que vaig escoltar a classe. El 1986, jo era un adolescent que cursava tercer de BUP –acrònim d’una cosa que, avui, molts no saben ni que va existir– a l’institut Fort Pius de l’Eixample de Barcelona. Cinc paraules que em van catapultar cap a la plaça de Catalunya. El mateix impuls, personal i inconscient, que van tenir centenars de persones que van anar omplint la cèntrica plaça convertint-la, per voluntat ciutadana, en àgora de l’eufòria col·lectiva. 

    Ni WhatsApp ni Twitter haurien igualat el que l’alegria i l’orgull de sentir-se barceloní van aconseguir aquell migdia. ¿WhatsApp, Twitter? Encara recordo les cues que es van formar davant de les cabines de telèfon que envolten –¿envoltaven?– la plaça per avisar a casa que no hi aniríem a dinar i que érem feliços.

    Aquell dia –molts no n’érem conscients– es començava a escriure un nou capítol de la història de la nostra ciutat. Un capítol que més enllà de les dues setmanes de competició es va convertir en una inversió que ha resultat ser permanent a la ciutat: recuperació del front marítim, construcció de les rondes… Barcelona 92 és un relat d’èxit: el que ha escrit el moviment ciutadà que ha aixecat aquesta gran ciutat situant-la al mapa i transformant la seva ànima i el seu paisatge. El relat d’una societat, moderna i lliure, que ja fa 30 anys mirava, descarada i desacomplexada, als ulls a Europa i a la resta del món demanant pas. Una Barcelona cosmopolita, tolerant, oberta, transformadora, genuïna i apassionada que va tenir ambaixadors de somni: Cobi i Petra, els anònims i imprescindibles voluntaris olímpics, Freddy Mercury i Montserrat Caballé, Los Manolos…    

    Un relat d’èxit que van escriure un grup d’homes i dones, valents i tenaços, que van saber interpretar el somni col·lectiu de tota una ciutat. Per això recordo, amb emoció i gratitud, els alcaldes socialistes Narcís Serra i Pasqual Maragall, que juntament amb Juan Antonio Samaranch –qüestionat ara de manera innecessària–, Josep Miquel Abad, Romà Cuyàs, Enric Truñó, Josep Lluís Vilaseca i molts altres artífexs de la candidatura van saber teixir una aliança guanyadora. Deixant a un costat diferències, junts van cooperar per assolir un mateix objectiu. Sento per tots ells un absolut respecte i una profunda admiració.

    Van ser, si se’m permet el símil futbolístic, un dream team sense rival format per una generació de polítics, empresaris, activistes culturals, líders socials i esportistes que mereixen el qualificatiu de patriotes de la nostra ciutat. Un equip que juntament amb l’impressionant moviment dels voluntaris olímpics ens van tornar l’orgull de ser i sentir-nos barcelonins. Fa 30 anys, com avui, la nostra Europa vivia moments definitoris. Tots junts, no obstant, ens van demostrar que per Barcelona res és impossible si apuntem ben alt –¡com va fer la fletxa de Rebollo!– i treballem colze a colze. Com van fer ells. L’indubtable valor del llegat dels Jocs –el tangible i l’intangible, com la projecció internacional de la ciutat– no exclou, no obstant, que pugui fer-se ara un debat sobre aspectes que poden ser interpretats de manera més crítica.

Notícies relacionades

Barcelona s'omplirà a l'estiu de Cobis i Petras per celebrar els 25 anys dels Jocs

Una altra Barcelona era possible

    Aquella nit, la del 17 d’octubre del 1986, Pasqual Maragall ens va convocar davant les fonts de Montjuïc. Vestit amb un inoblidable abric de Grisby, el nostre alcalde va saltar, ens va invitar a somiar i ens va regalar una de les seves frases més icòniques, més visionàries: «El que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. I el que és bo per a Catalunya, és bo per a Espanya. ¡Visca Barcelona!». 

    Espero que aquell esperit ens inspiri ara per afrontar els reptes que ens plantegen els nous temps. Espero que, tots, sapiguem estar a l’altura de l’excel·lent treball que van fer els nostres predecessors. Un desig que verbalitzo –que escric– convençut que els millors anys de Barcelona encara estan per arribar. I que ho facin només està a les nostres mans.