El silenci de Beckett
Diuen que Bob Dylan no agafa el telèfon i que l’Acadè- mia Sueca s’ha cansat de trucar per comunicar-li que li han concedit el Nobel de literatura. Si ara fos, potser s’ho pensarien més a l’hora d’escolir una veu tan alternativa que ni tan sols es molesta a reconèixer el premi. I això que estaven avisats: el 2007, Dylan no va anar a recollir el Príncep d’Astúries i es va excusar amb una nota. La situació em recorda l’any que van atorgar el Nobel a Samuel Beckett, el 1969. Als seus 63 anys, Beckett ja havia escrit les seves obres més importants, del 'Godot' al 'Molloy', del 'Watt' a 'Dies feliços'. Era un autor de culte, tímid i poc donat a la vida pública: dirigia obres de teatre a París, per exemple, però no anava a l’estrena. Quan va rebre el premi, Beckett va enviar el seu editor, Jerôme Lindon, a recollir-lo.
Potser el silenci de Dylan després del Nobel té les mateixes arrels que el de Beckett, i tants anys d'èxit l'han portat a la saturació extrema
Els detalls d’aquests dies, l’angoixa de Beckett davant el premi i el que li venia a sobre, són ara més coneguts perquè s’ha publicat el quart volum de la seva cor-respondència, que va del 1966 al 1989, any de la seva mort. «Em resulta impossible escriure o parlar de la meva obra», diu en més d’una ocasió, quan rep cartes de lectors entusiastes i encara troba l’ànim per respondre-les. El premi Nobel agreuja la seva desconfiança natural en tot el que queda fora del text, i aquest reconeixement sobtat a nivell mundial només el pot perjudicar. És gairebé una ofensa: «Espero que la meva obra em perdonarà i em permetrà que m’hi acosti novament», escriu. Potser que sigui culpa del premi o no, però el cert és que la seva obra posterior, escassa, és sobretot un viatge cap a la impossibilitat de la comunicació i el silenci.
Estic temptat de creure que el silenci de Dylan té unes arrels semblants i que tants anys d’èxit l’han portat a la saturació extrema. M’ho fa pensar aquesta anècdota: Bob Dylan i Leonard Cohen van en cotxe i sona una cançó del primer a la ràdio. Cohen li diu que és el número u, i llavors Dylan li replica: «No, Leonard, tu ets el número u. Jo sóc el número zero». Per Dylan el zero era un punt de partida, per Beckett, el punt final.
