Dagoll Dagom i La Cubana
Coincideixen ara, a la cartellera, dues companyies històriques, Dagoll Dagom i La Cubana. Totes dues han estrenat espectacle amb pocs dies de diferència, totes dues alegren l’oferta amb dos musicals la mar de divertits i totes dues confien que el seu producte es prolongui en el temps ad infinitum o, almenys, fins a poder amortitzar, pagar nòmines, tornar crèdits, obtenir beneficis i, per fi, dormir tranquils. L’eterna cançó del teatre.
El més admirable, tant a Dagoll Dagom com a La Cubana, el que les fa especials als meus ulls, és que aquesta cançó es manté a to sense defallir, desafinar ni abandonar, des de fa jo què sé la tira d’anys, alimentada pel que, segons el meu parer, és un desmesurat i incondicional amor al teatre. Només així es continua, només així se sobreviu.
Des de 1974 en el cas de Dagoll Dagom i des de 1980 en el de La Cubana. Més de 40 i gairebé 40, comptant en anys. Que es diu aviat. Un temps de transformacions que han sabut transitar amb el salvavides en una mà i el pot de la imaginació (el de les essències es dóna per fet) a l’altra.
Ara, cada una al seu teatre, coincideixen, no només en temps i espai, sinó també en continguts. Scaramouche i Gente bien són, per sobre de tot, una celebració del teatre. Una gran festa del teatre. Una enorme, sincera i descarnada declaració d’amor al teatre. La màscara, el fet de ser i semblar, el fet de no ser el que ets sinó el que sembles i, alhora, ser només el que ets i no el que sembles, base de l’actor, a Scaramouche. I el mateix a Gente bien. Estripant l’artifici per mostrar l’emperador més nu i més veritat que mai, obrint-se en canal per arribar al cor i oferir-lo
–guant negre i faramalla d’or als dits–, a canvi, només, del riure franc.
Si els aplaudiments fossin vots i Dagoll Dagom i La Cubana dos partits polítics, tots dos tindrien, ara mateix, guanyades les eleccions i governarien a cop de teatre. Teatre del bo. No d’aquell que es va utilitzant a les tribunes.
