CIE 'versus' drets fonamentals
Els CIE són la representació d'una Europa que es perd a l'anar desfent-se dels instruments que li havien de servir de guia. Instruments com els drets fonamentals dels quals un dia es va dotar, però que únicament són fonamentals si són d'aplicació per a totes les persones.
Els CIE són una anomalia jurídica perquè el nostre ordenament legal no contempla el càstig de privació de llibertat pel mer fet de cometre una falta administrativa, i encara que certes argúcies legislatives els hagin convertit en legals, la seva existència és una mostra de la no aplicació d'un dret fonamental. I no és l'única.
En els últims temps, quan la recrudescència dels conflictes bèl·lics ha incrementat notablement el nombre de persones necessitades de protecció internacional, Europa ha dedicat enormes esforços a evitar que aquestes persones arribin al nostre territori, vulnerant un altre dret fonamental: el d'asil.
Entren refugiats a Europa, sí, però ¿ho fan perquè els estats europeus els obren la porta per donar compliment a les seves obligacions com a firmants de la Convenció de Ginebra sobre Refugiats? Certament, no.
Murs de contenció
La immensa majoria hi entra després de pagar a les màfies i jugar-se la vida al mar. El principal esforç que els governs europeus fan en matèria d'asil està centrat en el rebuig a les persones necessitades de protecció: murs entre Espanya i el Marroc, entre Grècia i Turquia, entre Bulgària i Turquia, entre Hongria i Sèrbia, entre Macedònia i Grècia, entre Àustria i Eslovènia, entre Noruega i Rússia, al voltant de Calais… I com que resulta que envoltar-se de filat de ganivetes no és suficient per frenar els que fugen per salvar la vida, Europa es gasta ingents quantitats de diners pagant als països veïns perquè tallin el pas als refugiats.
Notícies relacionadesFa temps que això es fa amb el Marroc, però ara s'hi ha afegit un acord amb Turquia de dimensions més grans, i tracten de fer-se'n uns altres amb Jordània, el Líban, Egipte, Tunísia, i fins i tot Líbia, i també s'estan negociant amb Níger, Nigèria, Senegal, Mali i Etiòpia. La guinda de tot això la posa l'acord subscrit recentment amb l'Afganistan per retornar-hi els afganesos que vinguin a Europa. Retornar persones a un país en guerra és una cosa que supera tots els desafurs anteriors.
Els CIE, els murs, els acords amb tercers països perquè tanquin el pas a les persones, són parts d'allò que els governs anomenen «lluita contra la immigració il·legal». Però això és una fal·làcia: el 85% dels que tracten d'entrar a Europa fugen de països en conflicte i, per tant, el que fan els governs europeus és més aviat impedir que els refugiats puguin exercir el seu dret a l'asil. Els CIE, els murs i els esmentats acords han de deixar d'existir perquè són part d'unes polítiques que retallen els drets fonamentals. Europa s'ha d'obrir a les persones. El contrari ens porta a una societat cada vegada més repressiva i menys democràtica.
