POSICIÓ DAVANT LA INVESTIDURA
L'abstenció del PSOE i el seu revers
Ningú va saber pronosticar que la decisió dels socialistes de deixar governar Rajoy es materialitzaria gratuïtament i sense contrapartida
No es pot dir que la decisió del comitè federal del PSOE d'abstenir-se i permetre un nou govern del PP hagi resultat gens sorprenent. Ha sigut l'escenari base de la majoria d'anàlisis i prediccions fetes des d'abans fins i tot que se celebressin les eleccions generals del 20 de desembre de l'any passateleccions generals20 de desembre. També era previsible que aquesta decisió resultés traumàtica per al PSOE, i que fins i tot pogués comportar la caiguda de Pedro Sánchez com a secretari general.
No obstant, probablement ningú va saber pronosticar (un any enrere) que aquesta abstenció dels socialistes es materialitzaria gratuïtament, sense cap contrapartida.
O gairebé cap: l'abstencióabstenció permet guanyar temps i evitar unes eleccions en què, a part d'un temible (encara que incert) càstig electoral, hauria sigut obligatori fer una consulta a les bases per a l'elecció del candidat. Des que una part de l'aparell territorial del partit va forçar la defenestració de Pedro Sánchez al comitè federal de l'1 d'octubre, evitar qualsevol decisió que impliqui consultar, d'una manera o altra, la militància ha sigut i serà el criteri primordial en l'actuació de la gestora del PSOE. Almenys, fins que s'hagi apaivagat (¿‘cosit’?) la fractura interna en l'organització.
Sens dubte, el dilema que tenien davant seu els membres del comitè federal d'aquest cap de setmana era terrible i els ha forçat a escollir entre el que era dolent i el que era pitjor, sense tenir la certesa de què era una cosa i què l'altra.
El problema per als socialistes és que la fórmula per guanyar temps (deixant formar govern a Rajoy en un Parlament tan fragmentat) produeix un escenari molt inestable, que difícilment els aportarà el marge de temps i forces necessaris per a la tasca de reconstrucció de l'organització, menys encara per elegir i foguejar un nou lideratge alternatiu que aconsegueixi suscitar el consens intern. En aquest intent, el PSOE afrontarà dos dilemes crucials, un d'intern i un altre d'extern, que condicionaran el seu rol d'oposició.
Dilema 1: ¿tolerar o aixafar la indisciplina interna?
Malgrat que alguns deuen haver llegit amb optimisme que l'abstenció ha reunit més suports, dins del comitè federal, dels que van forçar la caiguda de Sánchez tres setmanes abans, el PSOE no només surt d'aquest procés profundament dividit, sinó que les línies de fractura interna se solapen entre si, i reforcen el pes de la bretxa entre els uns i els altres: fractures territorials, respecte al paper de la militància en el procés, respecte al perfil dels votants que aspiren a representar, respecte a l'estratègia de competició amb Podem, respecte a com afrontar la qüestió sobiranista catalana i al diàleg que s'ha de mantenir amb els partits nacionalistes perifèrics… Com més ajustada a la realitat pugui resultar aquesta percepció, més gran és el risc que s'estiguin forjant faccions irreconciliables.
A fi d'evitar aquesta imatge de fractura en el grup parlamentari, la direcció provisional tractarà de forçar la disciplina entre els diputats socialistes mitjançant velades amenaces de represàlia als que no respectin la decisió del comitè federal. Diversos analistes han recordat aquests dies el valor positiu de la disciplina per als partits. No obstant, el significat de la disciplina parlamentària cobra sentit per als partits davant decisions individuals que refusen respectar la decisió majoritària.
En canvi, quan els rebels constitueixen un grup substantivament més gran i articulat, el problema té a veure, més aviat, amb el trilema d'Albert O. Hirschman sobre sortida, veu i lleialtat en les organitzacions. Així, per raons diverses (i sempre òbviament discutibles), una minoria rellevant del PSOE rebutja abstenir-se davant Rajoy, significativament en aquells territoris on Podem i les seves confluències els estan superant o ja han superat i s'arrisquen a acabar en la irrellevància política. Per això, intenten conjugar la seva lleialtat al partit amb una veu diferenciada, que permeti representar en el PSOE els militants i els votants que no comparteixen la decisió tàctica del PSOE. Si resulta efectiu, l'ús d'aquesta veu possiblement no es limitaria només a la investidura, sinó que podria ressonar durant el que quedi de legislatura.
El problema és que aquesta veu implicaria acumular el desgast de l'abstenció en aquells que sí que facilitaran l'elecció de Rajoy, i en els seus líders, cosa que podria inhabilitar aquests últims, a ulls dels militants, com a aspirants a dirigir el partit en els mesos vinents. Per evitar aquesta situació, els defensors de l'abstenció miraran de forçar la lleialtat i compartir la ‘taca negra’ de l'abstenció entre tots els diputats. I amb això podrien amenaçar amb la sortida (l'expulsió o la degradació d'estatus) els que facin ús de la seva veu.
Aquesta opció de sortida tindria algunes derivades internes per a la batalla pel lideratge del partit a curt termini.
La sortida del PSC podria implicar el seu apartament dels principals òrgans del PSOE. Aquesta decisió afectaria, entre altres, l'equilibri de forces dins del Congrés Federal, ja que la sortida dels delegats catalans aplanaria la majoria per a les federacions del sud, quantitativament i qualitativament.
De la mateixa manera, la sortida individual de diputats i afiliats crítics amb el cop de timó d'aquesta setmanes perjudicaria essencialment els partidaris de l'opció Sánchez (que no significa necessàriament el candidat Sánchez), que veurien decréixer els seus suports interns en benefici d'altres opcions.
Tot plegat pot suscitar alguns càlculs interessats en el curt termini. Però en el llarg termini, com Hirschman pronosticava, el recurs (o la imposició) de la sortida per als crítics marcaria probablement el declivi irreversible del PSOE, almenys com a opció majoritària de l'esquerra que aspiri a recuperar aquell electorat perdut que identificava Ignacio Urquizu en un article recent.
Dilema 2: ¿combatre el govern de Rajoy o conjurar un nou avançament electoral?
La decisió adoptada pel comitè federal assegura, de nou, la presidència per a Mariano Rajoy. Els dirigents socialistes han tractat d'argumentar que l'abstenció sense contrapartides podria significar una oportunitat per desmuntar l'edifici legislatiu aixecat pel PP en l'anterior legislatura. Deixar governar el PP per humiliar-lo políticament.
Aquesta operació es presumeix altament improbable. Si bé és cert que un govern en minoria funcionarà amb una lògica diferent de la majoria absoluta amb què Rajoy va governar els seus primers anys, diversos factors afavoriran la iniciativa del Govern: primer, perquè les regles de funcionament li atorguen a l'executiu preeminència davant el legislatiu en el procés polític, com apuntàvem fa algunes setmanes; segon, perquè la majoria absoluta del PP al Senat alentirà les iniciatives contràries no pactades; tercer, per la inevitable disputa entre partits de l'oposició per guanyar perfil propi, cosa que en algunes ocasions afavorirà accions conjuntes, però en moltes altres, el contrari; per últim, no s'han d'oblidar factors d'ordre no estrictament parlamentari que reforcen la posició estratègica del PP a les autonomies governades pels socialistes (on Podem aprofitarà cada moment per exposar la vulnerabilitat dels barons del PSOE) i el control indirecte sobre les finances autonòmiques que exerceix el Ministeri d'Hisenda des que Espanya està intervinguda 'de facto' per la Unió Europea.
En realitat, en pocs dies Rajoy tornarà a recuperar tots els ressorts del poder, alguns dels quals estaven congelats des que es van convocar les eleccions del 2015. El més important d'ells, el botó per decidir quan s'acabarà la legislatura.
Notícies relacionadesPer això, podem esperar a partir d'ara que el calendari del que queda de legislatura coincidirà 'grosso modo' amb el calendari intern del PP, que Rajoy programarà tant per -ara potser sí- organitzar la seva successió com per planejar la recuperació d'aquells governs autonòmics i municipals perduts fa un any.
En aquest context, no és clar que el PP opti per avançar excessivament la dissolució de la legislatura a la primavera que ve o a l'estiu (com s'especula). Davant aquesta amenaça, el PSOE seguirà debatent-se contínuament entre intentar combatre la minoria del PP, obstruint la governabilitat, o bé cooperar amb el PP amb l'objectiu últim d'evitar un indesitjable avançament electoral. En els dos casos, el PSOE tindrà la competència assegurada de Podem i Ciutadans, que al seu torn intentaran resoldre mitjançant el joc parlamentari les seves pròpies contradiccions internes.
