Un equipament emblemàtic
El parc de les mones
El zoo de Barcelona, que té gairebé 125 anys, ha de ser modernitzat, no suprimit
Una nena raspalla el pèl d’una de les cabres nanes d’Àfrica occidental al Zoo de Barcelona.
El meu avi Josep em duia al «parc de les mones». Ni zoo, ni parc zoològic, ni cap altra denominació sofisticada: parc de les mones. Tot era sempre al mateix lloc: l’elefant, els lleons, l’hipopòtam... I, és clar, les mones. Fèiem sempre el mateix recorregut i vèiem sempre les mateixes bèsties, ensopides i tristes en les seves gàbies tronades, metàfora de l’ensopiment i de la tronada tristesa que dominaven aquella grisa Barcelona dels anys 40 i 50. Tirava cacauets a les mones. Sense pelar. La gràcia era veure l’habilitat amb què els pelaven elles. De tant en tant, en pelava jo algun i me’l cruspia. Els nens d’aleshores teníem poques llaminadures. Alguna ametlla garapinyada, cigrons torrats, cacauets... Excepcionalment, un tall de coco. M’embadalien els ponis. M’hi deixaven pujar excepcionalment, perquè calia pagar la passejada i això era una severa limitació.
Donar menjar als animals era permès. Més que permès: estimulat. Els administradors del parc deurien anar molt curts de recursos. A l’hipopòtam li donava pa sec que duia de casa. La gràcia era encertar la boca. La bestiota tancava la bocota i deglutia el crostó esbufegant. ¿Com s’ho feia per no ennuegar-se? També hi havia gallines més o menys exòtiques. Menjaven blat de moro. Els en donava. El compràvem en una graneria perquè sortia més barat que a les paradetes del parc. Al zoo vaig aprendre observant els animals. I també administrant els recursos: el pa sec sobrer, el blat de moro barat, els cacauets compartits... Tinc la impressió que al zoològic va començar el meu aprenentatge vital. Ho recordo amb tendre agraïment.
Vaig escriure els paràgrafs precedents fa temps, amb motiu del 120è aniversari del zoo de Barcelona. Em temo que molts comentaris precipitats que s’han sentit darrerament sobre el Zoo desconeixen aquesta tan llarga trajectòria. O s’erren de moment històric i es pensen que encara tenim aquell parc de les mones de la meva infància. D’això ja fa seixanta anys. Com tots els zoològics moderns, el nostre zoo no té gran cosa a veure amb aquell parc decandit dels anys 50 del segle passat. Hi ha zoològics que encara són com el nostre d’aleshores, és cert. Per això demanen ser clausurats, en efecte. Però no és aquest el cas dels zoos del segle XXI.
Mig segle enrere, poques eren les espècies de vertebrats en perill d’extinció; avui n’hi ha centenars. Els zoològics eren llocs de simple exhibició d’animals, no s’hi feia recerca, no es duien a terme activitats educatives i, per descomptat, no s’hi practicava la conservació 'ex situ' d’espècies amenaçades; avui, sí. Els animals malvivien engabiats, reclosos en ambients petits i gens saludables; avui, no. Un zoo modern és una altra cosa. La millor manera d’acabar amb el que pugui quedar d’aquella concepció antiquada i inacceptable és modernitzar les instal·lacions, no pas tancar-les: ¡quin disbarat! Seria com prescindir d’un hospital en lloc de renovar els seus quiròfans obsolets.
L’any 2000, l’Ajuntament de Barcelona va decidir abordar la modernització que el zoo necessitava i crear unes noves instal·lacions per a fauna aquàtica, majorment marina, ubicades en una plataforma de nova construcció a la Zona Fòrum. La plataforma, unes 10 hectàrees guanyades al mar, es va fer; allà està. A través de Barcelona Regional, els projectes de les diferents instal·lacions es van concursar, encarregar i redactar; allà estan.
Notícies relacionadesL’any 2009, entre altres diverses opcions possibles, l’ajuntament es va decantar per mantenir a la Ciutadella la gran fauna terrestre (en espais més grans, tot alliberant tres hectàrees per ampliar el parc públic i donar continuïtat al passeig Lluís Companys fins a la Barceloneta) i reformular la idea del zoo marí a la plataforma del Fòrum. El meu estudi rebé l’encàrrec de redactar el relat expositiu i la prefiguració museogràfica de les noves instal·lacions; ho vam fer i allà estan.
Al zoo de Barcelona, doncs, no li falta trajectòria, ni vinculació ciutadana (cada any rep més d’un milió de visitants), ni solvència tècnica, ni reconeixement internacional, ni projectes de futur. Li falten recursos econòmics i voluntat política. Li falta comprensió de les seves possibilitats reals i reconeixement del rol social i científic que té i pot tenir. Els diversos projectes ja redactats al llarg dels darrers vint anys garanteixen les bones condicions de vida per als animals, la funció científica i el gaudi pedagògic i de lleure per a la ciutadania. Potser convindria començar per rescatar-los i llegir-se’ls.
