El truc més gran

I si tot hagués sigut un truc de màgia, un muntatge on el final estava escrit des del principi, la més formidable superproducció mai imaginada… Quan ens endinsem en la recta final de la campanya presidencial nord-americana, als amants de les teories de la conspiració ens costa posar el fre. Són tants els elements surrealistes que han esquitxat l’enfrontament entre Hillary Rodham Clinton i Donald Trump, que vénen ganes d’escriure un final a la seva altura.

    Imaginem la nit electoral del 8 de novembre i el magnat explicant al món que li importa un rave viure a la Casa Blanca. Que en realitat el que li interessava és construir més torres a Manhattan, ser encara més ric i sumar a la seva llista d’influents el càrrec més poderós del planeta. Per això, amb els seus amics els Clinton, haurien ideat el cop perfecte. Simular una lluita política a la seva mida; bruta i miserable, amb insults i sexe explícit però sense propostes ni compromisos ni idees. En la farsa, Trump es reservava el paper del malvat, assetjador, groller i ignorant, mentre que Hillary flotava en la discreció del secundari perquè no afloressin la seva debilitat, corrupció i cobdícia. El premi, el despatx oval, el botó nuclear, el poder absolut, la presidència dels Estats Units.

    Afortunadament, ni l’escalfada imaginació del constructor ni el maquia­vel·lisme de la societat que formen Bill&Hillary ­poden arribar tan lluny, encara que a vegades ho pugui arribar a semblar. Però la infinita capacitat de Trump de disparar-se al peu, per destrossar així qualsevol indici de racionalitat en la seva campanya, convida a conjuminar aquest hipotètic guió per a House of Cards. 

Perquè ni tan sols els més vells recorden un candidat que hagi trencat amb tant afany tots els ponts amb grups determinants en unes presidencials com ha fet el republicà. Minories negra i llatina, dones, militars, jutges, periodistes, homosexuals, donants de tot pelatge, inversors, tecnòlegs… Tots han sigut engolits per la seva enorme boca. Arrogant, polèmic, pedant, mentider i groller, ja només faltava afegir-hi el frau fiscal i un passat d’assetjador sexual per poder confeccionar el perfecte antiaspirant al tron que un dia va ocupar Abraham Lincoln.

    Per tot plegat si Trump no existís, Hillary hauria d’haver-lo inventat. L’ha ajudat a poder completar el cercle que ella i Bill van començar a dibuixar aquella tardor de 1970 quan es van conèixer a la facultat de Dret de Yale. Amb el seu verb florit el melenut llargarut i de barba rogenca va enlluernar l’estudiant brillant i miop. «Les síndries que cultivem a Arkansas són les més grans del món» declamava amb un cert desinterès per la veritat el jove advocat mentre ella passejava pel campus.

I d'aquíÍ al govern d’Arkansas, a la Casa Blanca, al Senat, a la secretaria d’Estat i probablement a partir del pròxim gener, de nou a la mansió presidencial. Ell, la cara amable, empàtic, l’encantador de serps. Ella, l’estratega, brillant en l’anàlisi, letal en la resolució. I tots dos, ambiciosos, desconfiats, venjatius i cobdiciosos. El duo políticament perfecte, la política en estat pur. Només així han aconseguit esquivar totes les trampes que els seus adversaris els han posat, superar les traïcions dels amics, superar desenes de querelles, denúncies i acusacions de corrupció i, sobretot, un procés de destitució per haver practicat jocs picants amb una becària als sofàs del despatx oval.

Quan si res es torça, Bill&Hillary facin història convertint-se en la primera dona que ocupa la presidència i la parella torni a la Casa Blanca, poc o res quedarà d’aquells joves pares d’una filla petita que en el 93 va aterrar a l’ala est al crit de «Voteu Bill i pel preu d’un en tindreu dos». Avui ­se­gueixen sent dos; dos sexagenaris venerables, avis i rics, molt rics. Però la seva ambició i passió pel poder encara segueixen in­tactes.

Notícies relacionades

Clinton i Trump intercanvien pulles en un sopar de caritat

Melania Trump afirma que el seu marit va ser "incitat" a fer comentaris lascius

    Hillary va aprendre a garrotades parlamentàries que el paper que s’espera d’una primera dama són els diversos actes socials i la caritat i no que proposi portar a terme revolucionàries reformes sanitàries. I Bill, que dins del despatx oval el més recomanable és mantenir la bragueta ben cordada. Amb la lliçó ben apresa, el seu marge de maniobra dependrà molt de la distribució de forces al Senat i a la Cambra de Representants. Si els demòcrates aconsegueixen canviar la majoria republicana, el poder executiu presidencial augmentarà exponencialment. Si no, la batalla serà a mort. Bill&Hillary són la nèmesi dels conservadors i al duo la lluita els encanta.