Els rostres de la pobresa energètica
«Em poso mitjons gruixuts perquè passo més fred a casa que al carrer». La frase no és de cap ciutadà d'un país amb baixos índexs de desenvolupament, sinó que correspon a una barcelonina sense feina que forma part del més de mig milió de catalans que tenen problemes per pagar els rebuts de la llum i el gas. És un dels rostres de la pobresa energètica. Ara, amb l'arribada del fred, el fenomen reapareix amb tota la seva cruesa i deixa en evidència la repetida incapacitat de les administracions i companyies elèctriques per complir els seus compromisos. Per estudiar la situació, que en poques setmanes pot ser angoixant per a moltes famílies, i buscar solucions reals se celebra aquesta setmana el primer Congrés Català de Pobresa Energètica. Aquest debat d'especialistes arriba pocs dies després que l'IPC hagi pujat precisament per l'increment del preu de l'energia (Espanya està entre els països amb l'electricitat més cara i amb més impostos d'Europa) i poc després que la justícia hagi tombat el sistema de finançament del bo social, que afavoreix les famílies més vulnerables i que ara ja no hauran de pagar les elèctriques.
La impossibilitat de mantenir la llar a una temperatura adequada té múltiples conseqüències. Empobreix i modifica el règim alimentari (s'abusa dels productes precuinats per evitar consumir gas), provoca incendis domèstics (darrere de moltes morts per inhalació de fums hi ha un foc causat per aparells en mal estat o una espelma que era l'únic focus d'il·luminació) i, sobretot, perjudica la salut. El fred, i els canvis corporals que provoca, produeix un augment de la pressió arterial i en les persones grans i les que tenen patologies cròniques s'incrementa el risc de patir malalties greus, com infarts, ictus o embòlies, i infeccions com la grip.
Per la contundència de les xifres i per la gravetat dels efectes, la pobresa energètica ja s'ha convertit en una emergència social que exigeix respostes polítiques immediates. El nou Govern té aquí un altre dels seus grans desafiaments, que haurà d'emprendre amb la mateixa urgència que reclama el fred imminent, i amb polítiques que vagin més enllà de la beneficència. Es necessita una clara voluntat política d'acabar amb una situació que ens avergonyeix com a col·lectivitat.
