Periodisme cultural

Dins del món editorial hi ha unes normes no escrites. D’això me’n vaig adonar quan vaig publicar en el segell d’un gran grup editorial. Em van prohibir fer entrevistes sense passar per la casella adequada: la de premsa. Es tracta d’un moment puntual: el llançament. No podia donar la primícia a ningú sense el consentiment del departament. Tenia assignat un dia: cada tres quarts d’hora, una entrevista. Estava tancada en una habitació amb llibres de cortesia, una taula blanca, un telèfon del qual m’arribaven trucades amb entrevistes de mitjans de Madrid i una gran finestra plena de teulades i de patis del darrere. Els periodistes entraven i sortien puntuals. Les preguntes sempre eren les mateixes: genèriques, personals i literàries. Amb cada llibre, l’escriptor ha de tornar a presentar-se com si no se sabés res d’ell.

Al concentrar-se totes les entrevistes en un dia, surten alhora. Els titulars s’assemblen, a les fotos portes la mateixa roba, les idees es van repetint de diari en diari. Ets tu, un dia de la teva vida, sense cap més contacte que el dels periodistes que entren i surten de la sala.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Durant una setmana et veus a tot arreu, dient el mateix, amb la mateixa cara, responent les mateixes preguntes. Té sentit: els lectors d’un diari no llegeixen les altres deu entrevistes, i així els inclous tots. No queda ningú que es llegeixi un suplement literari que no sàpiga que has tret un llibre. És cert, però ¿i què? Tots els diaris, alhora, donen la mateixa informació. Si has llegit una entrevista, les has llegit totes. És un periodisme adormit. Com l’endemà d’un partit de futbol, l’entrenador es multiplica a les portades. És l’efecte roda de premsa.

Si un vol sortir dels motllos, ser enginyós, és penalitzat. L’escriptor no pot fer entrevistes quan vulgui, el periodista no pot sortir de la data marcada, el tema ha de ser sempre el llançament del llibre. Si estàs de promoció, hi ha uns temps. Són els temps dels avorrits, dels números, dels obedients... en definitiva, dels que s’han carregat el periodisme cultural intel·ligent i despert.