Sobirania, poble i identitat

La incertesa política derivada de la falta de lideratges, de les crisis humanitàries, del ressorgiment de la guerra freda i del capitalisme agressiu de nou encuny ha propiciat un replegament del vot ciutadà al voltant de tres idees que en altres temps van ajudar a cohesionar les societats: la sobirania, el poble i la identitat. Lamentablement, aquestes idees que  van forjar les nacions i les fronteres a cavall entre els segles XIX i XX van tenir conseqüències per oblidar, ja que es van materialitzar en els nacionalismes xovinistes, l’emergència dels credos totalitaris i xenòfobs i dues guerres en territori europeu.

Després de la segona guerra mundial, alguns polítics preclars es van posar a treballar per una Europa unida, federada, en què la llibertat de vot representatiu s’ampliaria a la de mobilitat, sindicació, residència i un llarg etcètera de llibertats de les quals hem estat disfrutant durant les millors dècades que ha viscut el nostre continent. Aquest clima de benestar, aquest ampli pacte polític i social que va propiciar l’espai Schengen, es troba ara en entredit pels motius abans esmentats i ha comportat una virulenta reivindicació de pressupostos polítics que crèiem caducats i els quals ara reclamen els populismes de tot signe.

La sobirania, és a dir, el principi que defineix qui i què té dret a decidir, és una qüestió espinosa perquè, ho vulguin o no els que la reivindiquen a ultrança, està avui molt més difuminada del que va estar. El dret a decidir de les nacions, amb Estat o sense, està limitat no per una coartació de les llibertats, sinó tot al contrari, perquè, democràticament, molta de la legislació de què ens hem anat dotant ja és d’àmbit europeu si no mundial (Unió Europea, Organització de les Nacions Unides, Organització Mundial de la Salut). Es diu que fins a un 70% del marc jurídic espanyol està intervingut per l’europeu. Vegeu com a exemples la recent sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la indemnització per acomiadament o les exigències fiscals o pressupostàries.

Aquest consens legal que ha ajudat a construir la UE representa un gran esforç de les nacions per avançar cap a un govern compartit que respecta el principi de subsidiarietat i garanteix la pau i el progrés social i econòmic a llarg termini. I no hauria de tenir marxa enrere. Resulta, doncs, pertinent, preguntar-se pel contingut real del que avui tants líders oportunistes –des del nivell nacional fins al municipal– reivindiquen en virtut de la sobirania dels seus parlaments o ajuntaments. Segons aquesta lògica perversa, aviat les associacions de veïns (com suggeria irònicament Màrius Carol a 'La Vanguardia') o, ¿per què no?, les comunitats de propietaris podrien decidir democràticament violar lleis que estan per sobre d’elles.

Els pobles, ¡ah! els pobles. Aquí tenim una altra noció incendiària que pressuposa l’existència de societats homogènies d’acord amb  una llengua, un folklore i un passat sempre mitificats, si no tergiversats, convertits en tabú. Una cosa  anacrònica en aquest principi de segle XXI. La noció de poble uniforme només està en la ment de qui s’avé a desfilar en massa darrere de la mateixa bandera, vestint la mateixa samarreta i cantant el mateix himne. Avui les societats són essencialment heterogènies en origen, interessos, creences i costums.

Els joves ja fa dècades que viatgen i han ajudat a relativitzar els valors arcaics dels així anomenats pobles. Persistir en la creença d’una homogeneïtat social és només un truc per defensar suposats drets que es consideren col·lectivitat de pensament únic d’acord amb una unitat d’origen i una voluntat de destí. I ja sabem on condueix això.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

És clar que per justificar l’existència de pobles monòtons resulta imprescindible recórrer a una altra idea regressiva: la identitat. ¿Què se sent vostè: A o B? Si en un altre moment aquesta disjuntiva va tenir un sentit, un dubta de si als inicis del segle XXI ho té preguntar-se per la pertinença territorial o cultural, sobretot quan cada vegada ens reconeixem més en gran mesura com a fills d’uns drets comuns, de l’alta cultura que no coneix fronteres i d’una tradició il·lustrada que ha fet possible la controvèrsia, la tolerància i el debat polític sobre bases democràtiques i pacífiques. Aquest és un èxit indiscutible que es troba molt per sobre dels particularismes històrics que sovint es porten a col·lació com a arma llancívola.

Sobirania, poble i identitat: tres idees polèmiques, si no regressives, que són pals a les rodes de la convivència.