Petit observatori
El càntir que ens esborra la fatiga
He rebut una informació del Museu del Càntir d'Argentona. Ara s'hi exposarà, temporalment, una producció de ceràmica de Clemente Ochoa, un navarrès que també és reconegut com a pintor, escultor i gravador. Un expressionista que ha treballat amb diverses matèries. Ja fa molts anys, quan jo anava a Argentona per passar el dia amb els amics Rectoret, vaig saber que s'havia creat el Museu del Càntir. L'amic ja no hi és però sembla que el singular museu ha anat creixent. Me n'alegro molt, perquè el càntir forma part d'una cultura popular profundament arrelada en la societat rural. El pagès que se n'anava al camp a treballar s'emportava sempre el càntir, generalment de terrissa, perquè la terrissa permetia, gràcies a la seva transpiració, que l'aigua o el vi conservessin la frescor, tan d'agrair quan el sol ho escaldava tot.
Era una escena gairebé lírica veure el pagès amb el braç alçat i l'aparició del rajolí que travessava l'aire i formava un arc perfecte. També se'n fan de vidre i de metall, i de càntirs, al museu d'Argentona n'hi ha de tota mena, però com en tantes coses, no només en els càntirs, la simplicitat és el que proporciona una emoció més intensa. I el llenguatge popular fa una afirmació d'independència quan diu d'algú que «té una ànima de càntir». Fresc i senzill.
La notícia de l'exposició de càntirs i pintures d'Ochoa a Ar-gentona em porta a recordar la meva infantesa feliç, els estius passats a Argentona; el popular tramvia que unia Argentona amb Mataró, el lent aixecament, a la plaça, de l'envelat de la Festa Major, on vaig aconseguir, quan jo era petit, i profundament tímid, no ballar amb la nena d'uns amics d'estiu... Confesso que no sé d'on he tret aquesta frase: «¡Si en surten, cada dia, de càntirs d'aquest pou!» L'admiració d'un pagès, és clar. Potser ho podrem adaptar: si en podem treure d'aigua de la vida, cada dia, mentre el pou no sigui sec.
