¿Per què s'han de tancar els CIE?

En la discussió pública al voltant dels CIE (centres d’internament d’estrangers), cada vegada són més les veus que demanen el seu tancament. Es tracta d’instal·lacions de privació de llibertat concebudes per facilitar l’expulsió, i per això és lògic que demanin la seva desaparició els que reivindiquen una altra política migratòria.

No obstant, la clausura dels CIE també s’hauria de promoure per part dels que accepten l’actual política migratòria en les seves línies generals i que no veuen possible renunciar a les expulsions. Intentaré argumentar per què, però abans, algunes dades: el 2015 van ser privades de llibertat als CIE 6.930 persones, de les quals només en van ser expulsades el 41,43%. Aquest percentatge suposa només un 27% del total de les expulsions d’aquest any, tot i ser més nombroses les practicades des de les comissaries en les 72 hores de detenció policial i sense passar pels CIE (Informe 2015 del Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura). El pes dels CIE en la maquinària de les expulsions és, doncs, reduït.

LA PROPOSTA REFORMISTA

Els que s’oposen a la desaparició dels CIE al·leguen que, fins i tot admetent l’existència d’alternatives i apostant per elles, sempre hi haurà persones que no vulguin anar-se’n. Seria més procedent –s’afegeix– apostar per un ús més residual encara dels CIE, on només es privi de llibertat els que no puguin ser expulsats d’una altra manera i no tinguin dret a quedar-se i on es respectin els drets. ¿No seria més aconsellable una postura reformista enfront del rupturisme d’apostar pel tancament?, s’argumenta.

No ho crec així, fonamentalment per dues raons. En primer lloc, els governs de qualsevol signe han demostrat un interès molt escàs per preservar els drets de les persones migrants, i les escasses i insuficients reformes, producte de costoses reivindicacions, no s’acaben d’implementar. Després de dos anys i mig des de l’aprovació del Reglament dels CIE, molts centres no compten amb assistència mèdica permanent o amb els serveis socials o jurídics, ni s’han posat en marxa els contrapesos a la gestió policial que la norma prescriu.

BURLA DEL DRET DE DEFENSA

Mentre es confia en les millores, el CIE d’Algesires segueix funcionant en una antiga presó clausurada per inhabitable fa 16 anys. Mentre es confia en la gradual aplicació de garanties, se segueixen dictant actes col·lectius d’internament per a grups de 30 o 40 persones, una autèntica burla del dret de defensa. Mentre confiem que es respectin els drets, pels CIE no deixen de passar menors d’edat, malalts físics i psíquics, víctimes de tràfic de persones, possibles beneficiaris d’asil, dels quals només un reduït nombre és detectat. No podem seguir confiant-hi. L’experiència ens diu que la via reformista resulta inassumiblement lenta per a la intensitat del drama que amaguen els CIE.

L'EFICÀCIA, UNA LÒGICA PARCIAL

Per descomptat, sempre trobarem casos –menys dels que es podria pensar– en què altres mesures cautelars no tinguin el mateix grau d’eficàcia que l’internament. Però l’eficàcia no pot ser el criteri exclusiu en la limitació de drets, ja que la seva lògica és incapaç de frenar els excessos de la raó d’Estat. La lògica de l’eficàcia ha de ser completada amb el judici de proporcionalitat, que exigeix que l’objectiu perseguit justifiqui pel seu valor les conseqüències que es deriven de la limitació de drets. En aplicació d’aquesta idea s’escau, en primer lloc, qüestionar la importància de l’objectiu perseguit amb els CIE, ja que es tracta d’executar sancions administratives, i són molt escasses les expulsions estrictament penals que passen pels CIE (353 el 2015, segons la Memòria 2016 de la Fiscalia General de l’Estat).

UNA MESURA DESPROPORCIONADA

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A l’altre costat de la balança, la importància del dret afectat, la llibertat, que comporta la limitació d’altres drets, a més del trauma de l’internament en un entorn carcerari imposat a persones que amb freqüència han sobreviscut a experiències tremendament dures. La seva reclusió, moltes vegades en un CIE a centenars de quilòmetres de la seva família i domicili, acaba amb la posada en llibertat. La criminalització d’aquestes persones comporta odi i ressentiment. Les violacions de drets producte de la ineficàcia dels mecanismes de control dels CIE causen destrosses en aquestes persones i en les seves vides. L’internament és, per tant, una mesura desproporcionada i de qüestionable constitucionalitat, ja que difícilment les seves conseqüències es veuen justificades per l’escàs nombre d’expulsions que deixarien de poder verificar-se si no existissin els CIE.