Foscor en la llum

Amb dades UE-28, els costos del sistema elèctric espanyol estan en línia amb els de la mitjana europea: generació, una mica per sota; transport i distribució, lleugerament per sobre; comercialització, més o menys en la mitjana. Impoestos, una mica per sota. La lògica indica que el preu final hauria d’estar al voltant d’aquesta mitjana. Doncs no, oscil·la entre el 4% i el 6% més cars. Però hi ha més: hem inventat un esguerro que anomenem Dèficit Tarifari (DT). Teòricament són costos no incorporats al preu final; els governs els reconeixen a les empreses i els permeten la seva titularització (és a dir, els cobren). Més de 40.000 milions d’euros acumulats des del 2002, al voltant d’un any de la facturació elèctrica a Espanya. Una intrigant anomalia.

Però tot té explicació. Una petita part l’aporten dues variables conegudes: mercat sense competència amb ineficiències per falta de tensió competitiva; un 'lobby' eficaç (la patronal UNESA) condicionant la regulació. La part substantiva és més opaca, consisteix en la incorporació en el preu de costos impropis i opacs, camuflats en algun dels conceptes dels gràfics a tot color que apareixen a la factura i suposadament desglossen transparentment el cost. Opacs perquè no s’esmenten. Impropis perquè són totalment aliens a la cadena de valor abans d’impostos: generació, transport, distribució, i comercialització. Afegint a aquests costos marges empresarials raonables i impostos, hauria de resultar el preu final de la factura. Al voltant de la mitjana UE-28. I sense DT.

COSTOS IMPROPIS

Només a nivell d’enunciat, els principals costos impropis. Primer, cinc casos d’excessiva remuneració o cost molt importants: a) l’electricitat generada per les centrals hidroelèctriques i nuclears, amortitzades i amb costos variables molt baixos; b) pagaments per capacitat a totes les centrals de cicle combinat; s’hauria de remunerar només la quarta part necessària per a l’estabilitat del sistema, la resta –no utilitzada– existeix per decisió errònia de les empreses sobrevalorant en temps d’eufòria la futura demanda; c) greus errors governamentals en renovables. En eòlica, manteniment durant anys de primes calculades segons rendiment inicial de la inversió, ràpidament multiplicat per la seva evolució tecnològica. En fotovoltaica, incentius desmesurats i rectificació tardana, injusta i il·legal (amb efecte retroactiu; ja hi ha una sentència) i sense donar sortida als inversors via autoconsum; d) retribució excessiva a Red Eléctrica (RE) pel transport. No sembla lògic que una empresa amb els preus fixats pel BOE sigui una de les estrelles de l’Ibex per als inversors en renda variable; i e) el pertinaç i polític ús del carbó nacional (extracció cara, poc poder calorífic, molt contaminant).

A més, hi ha dos regals directes del Govern als grups del sector per un import conjunt d’uns 8.000 milions d’euros: a) en la liquidació definitiva dels CTC’s, el saldo era favorable als consumidors i s’havia de treure del DT. No es va fer. El 2015 l’Audiència Nacional (AN) va admetre a tràmit una querella contra Endesa i els ministres Salgado i Sebastián per això; i b) els drets gratuïts d’emissió de CO2 establerts per la UE i el seu baix preu en el mercat, reduïa bastant el cost internalitzat per les empreses.

SENTÈNCIES SENSE EXECUTAR

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

L’exministre Montilla va impulsar el 2007 un reial decret traient del DT la diferència. UNESA el va impugnar. El 2008, el nou ministre Sebastián el va derogar amb un altre reial decret. Tant l’Audiència nacional com el Tribunal de Justícia de la UE han dictaminat a favor del decret del 2007. Sentències sense executar. I, per últim, el DT, que no existiria sense els altres, és un altre cost impropi. No el paguem en directe, l’estem pagant, a terminis, en diferit.

Massa –i molt cara– connivència (portes giratòries incloses) entre governs, UNESA i els organismes reguladors, independents només intermitentment.