Sostenibilitat del sistema de salut

En l’article Repensant els sistemes sanitaris Montserrat Esquerda planteja la necessitat d’encetar un debat sobre les prestacions de la sanitat pública, atès que els sistemes nacionals de salut poden arribar a ser insostenibles des del punt de vista econòmic. Esquerda tracta temes de gran importància i complexitat, impossibles d’abordar en un text breu com aquest, així que ens limitarem a comentar alguns dels, segons el nostre parer, oblits de conceptes bàsics de salut pública que deformen tant la manera en què es planteja el debat com les conclusions que se’n desprenen.

Un primer punt a considerar són les implicacions ètiques i econòmiques del que recentment ha succeït a York, Anglaterra, on s’ha proposat limitar l’assistència mèdica a determinats usuaris del sistema sanitari. Així, per exemple, el sobrepès podria suposar l’exclusió dels programes quirúrgics. Segons Esquerda, criteris com aquest poden ajudar a valorar quina despesa finançar i com fer-ho de la manera més justa possible. Tanmateix, obviant els ben coneguts «determinants socials de la salut i l’equitat» no s’entén el fenomen del sobrepès. La recerca mostra que les conductes relacionades amb la salut (els mal anomenats estils de vida) estan fortament condicionades per factors socials que alhora condicionen les classes socials i altres grups poblacionals. L’evidència científica mostra que «no tria qui vol, sinó qui pot».

Malauradament, mentre més del 90% dels recursos econòmics en salut s’inverteixen en el sistema sanitari, d’escàs impacte global sobre la salut poblacional, manquen recursos per fer front als determinants socials que la menystenen. Fóra més barat frenar l’actual pandèmia d’obesitat que tractar les múltiples afeccions que se’n deriven. Però això implicaria, entre d’altres mesures, posar en marxa polítiques públiques que plantessin cara a les corporacions transnacionals d’una indústria alimentària fonamentalment interessada a continuar augmentant els seus guanys, al cost aliè que sigui.

Excloure de l’atenció sanitària les persones obeses no solament «culpabilitza les víctimes» (el conegut blaming the victim de William Ryan), sinó que és injust i agreujaria les desigualtats en salut dels qui pitjor estan: les classes socials amb menys recursos, oportunitats i poder. Esquerda esmenta els «desequilibris entre la demanda» i les «possibilitats reals de donar una resposta completa» als problemes de salut, que «la medicina és molt eficaç però també perillosa i cara», o el risc de trobar-nos amb «demandes cada vegada més il·limitades» i la impossibilitat de donar resposta a allò «realment imprescindible».

Considerar aspectes cabdals com els econòmics i de gestió no hauria de comportar una visió esbiaixada, economicista, de la salut, centrada en la demanda i la limitació de recursos, descontextualitzant-los de la salut poblacional i comunitària, oblidant temes crucials com els creixents processos de medicalització, la necessitat de recerca envers les necessitats de salut pública i les inequitats, o els complicats processos socials i tècnics necessaris per establir prioritats.

El debat no ha d’oblidar interrogants centrals: ¿com es crea l’oferta i la demanda sanitària?, qui controla els preus dels fàrmacs i la tecnologia?, ¿qui i com decideix les prioritats i els recursos en salut?, ¿quines són les necessitats de salut de la població?, ¿quins són els processos de mercantilització de la sanitat?, ¿quin model sanitari tenim i quin vol la població?

I és que les possibilitats reals d’un sistema nacional de salut per contribuir a satisfer les necessitats reals de salut dependran de la magnitud del pressupost i de la seva distribució. Atesa la inequitat dels sistemes fiscals i el frau multimilionari per part de les grans fortunes, posar l’accent en la limitació de la despesa sanitària i no en la seva redistribució atenent les prioritats de salut reals de la gent suposa desenfocar el debat d’entrada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És cert que qualsevol sistema sanitari ha de tenir uns límits, i que en sanitat no tot es pot ni s’ha de fer. No obstant, en una època marcada per nombroses retallades de l’Estat de benestar, ingents necessitats socials i àmplies desigualtats, no es pot plantejar un debat sobre els límits i la «sostenibilitat» del sistema sanitari sense analitzar abans problemes com els assenyalats. La salut pública és un bé molt preuat i les desigualtats en salut, estretament relacionades amb les desigualtats socials, han esdevingut avui la nostra pitjor epidèmia social. No ho oblidem.

GREDS-Emconet, Univ. Pompeu Fabra.