Això no m'ho dius al carrer

Vaig conèixer una anglesa que havia viscut uns quants mesos a Barcelo-na, convençuda que érem la gent més civilitzada del món perquè quan aturava la seva moto en un pas zebra els vianants l'hi agraïen sempre amb un gest: una lleu salutació, un somriure. Em va costar fer-li entendre que es tractava precisament del contrari: teníem tan incorporat l'incivisme que si algun conductor excepcional complia la norma d'aturar-se en un pas zebra el saludàvem per donar-li les gràcies.

Amb la violència ens està passant una cosa semblant. Ens envolta una violència antropològica, per dir-ho així, una tensió omnipresent en la naturalesa humana, que recorre la història i va esclatant en diferents episodis semblants al fenomen que provoca les plagues de llagostes: massa individus, massa contacte, massa nerviosisme col·lectiu. A ella se superposen les crisis recurrents, que hi afegeixen necessitat i por, detonants perfectes.

És possible que totes aquestes causes antropològiques i demogràfiques es concitin avui dia amb una malignitat particular. També pot ser simplement que ens n'assabentem més que abans; encara que aquesta  visibilitat creixent es converteix per si mateixa en un factor violent.

Una part del poder ens convida a la desobediència. Una altra ens amenaça amb el càstig. La bretxa econòmica, social i cultural, genera odi i brinda coartades. La precarietat laboral no té precisament una incidència pacificadora. Fins i tot els llocs sagrats, aquells que la tradició va inventar precisament com a refugis per protegir-nos de la nostra violència innata, han perdut aquesta condició.

Dos diputats d'UKIP discuteixen al Parlament Europeu i un s'ofèn per un comentari de l'altre. El repta a sortir: «Outside now», diuen que li va dir. Ni tan sols arriben al carrer. Es claven uns cops de puny en un passadís que acaben amb el primer a l'hospital. De nens fèiem coses semblants al col·legi: «Això no m'ho dius al carrer» era un desafiament propi de xulets que solia quedar en no-res, però a més portava implícita la idea que hi havia llocs sagrats, protegits per se contra la violència.

El nostre Congrés  dels Diputats tampoc és un recés de pau. M'encanta que els parlamentaris discuteixin: els votem perquè es barallin per nosaltres mentre ens prenem unes canyes amb els amics. Però se suposa que no s'han de barallar per qui és més gall, sinó pels nostres sous, escoles i hospitals.

¿I la universitat? L'escrache que els van organitzar a Felipe González i Juan Luis Cebrián ha posat de manifest una cosa que havia passat ja diverses vegades amb anterioritat i que va reconèixer la rectora de l'Autònoma de Bellaterra en el seu discurs d'obertura: en l'entorn universitari, la ràbia ja no sempre es converteix en diàleg. No tinc una opinió clara sobre els escraches. Sobre González, sí, no gaire bona. Però ¿la universitat no era, per sobre de qualsevol altre, el temple del diàleg i de la conseqüent discrepància?

Sento Pablo Iglesias defensar el dret dels estudiants a protestar i ho subscric, però a continuació afegeix: «Encara que jo no comparteixi les formes». I aquí és on sona l'alarma. No hi ha una protesta pacífica a la qual se superposen unes formes violentes. Les formes són la protesta; si aquelles són violentes, aquesta ho és també.

És probable que entre el públic que pensava aquell dia assistir a la conferència de González i Cebrián hi hagués algun alumne amb una llista de preguntes incòmodes, disposat fins i tot a criticar-los part del seu historial polític o periodístic, a desafiar-los intel·lectualment. Si era així, es va veure tan silenciat com els mateixos conferenciants. La llibertat d'expressió es defensa molt millor quan afecta els que pensen el contrari d'un.

Una altra cosa és l'ús que en fem, la insuportable quantitat de soroll que siguem capaços de generar sense deixar anar una sola idea. És el context perfecte per al mandat del gran tòtem, el plasma sagrat, l'aparell que presideix els nostres àpats i els nostres reposos mentre alimenta sense parar la confusió entre informació i espectacle. Deixen anar homes contra dones, dretes contra esquerres, periodistetes contra famosets, com deixaven anar en els circs de Roma lleons contra cristians.

Notícies relacionades

Suspès un acte de Felipe González a l'Autònoma de Madrid per un 'escrache'

Twitter era una cerveseria de Múnic

No tenen, de moment, més arma que les seves paraules altisonants, però les porten totes ben afilades. Com més, millor. I l'audiència aplaudeix sense saber que està plantada enmig del pas zebra i que aquell vehicle tan sorollós no té cap intenció de frenar.

Escriptor.