El dret a un allotjament digne
Política de vivenda contra la desigualtat
Les llars més febles suporten un pes del cost de la casa un 32% superior als que estan en més bona posició econòmica
fcasals36284547 opinion ilustracion de leonard beard161114180311
La vivenda és la partida més costosa que suporten les llars espanyoles en la seva estructura de despesa, l’any 2015 va suposar el 31,8% del total, havent augmentat set punts des del 2006. I és una de les més altes en termes proporcionals dels països de l’Europa occidental, la mitjana dels quals és del 27,6% (la de França, del 26,8%, i la del Regne Unit, del 18%). Però, si aquesta és la situació de la mitjana de llars espanyoles, molt més greu resulta la de les de menys ingressos: la despesa relativa d’aquestes llars puja al 36,3%, mentre que baixa al 27,6% per als que tenen ingressos més alts. Les llars més febles suporten, doncs, un pes del cost de la vivenda un 32% superior a les que estan en més bona posició. Són necessaris més pisos públics, ajudes a les famílies i un control més gran dels preus.
Enfront d’aquest pes, el que es refereix a l’ensenyament és de l’1,4%, i el de la salut, del 3,5%. I això, evidentment, no és degut al fet que siguin serveis que tenen un cost baix, sinó, al contrari, que al ser entesos com a eixos fonamentals de l’Estat de benestar, reben aquelles aportacions públiques necessàries per fer-los assequibles a tots i garantir d’aquesta manera el dret al seu gaudi.
No s'explicaria el baix cost familiar en ensenyament si no disposéssim d’un sistema públic en aquest camp que absorbeix el 5,8% del PIB, o el baix cost familiar en salut si no disfrutéssim d’un potent sistema de sanitat pública que suposa el 5% del PIB. Però, en vivenda, el plantejament és totalment diferent. El pressupost públic en aquest camp, entès com la prestació del servei des d’unes infraestructures de titularitat pública –parc públic– o com a transferències directes a les famílies, no arribava l’any 2011 al 0,23% del PIB i ha baixat fins i tot fins al 0,08%, el 2016, de manera que les economies domèstiques han de suportar sobre les seves espatlles la pràctica totalitat del cost del servei.
Amb una despesa pública en vivenda tan escassa i un parc públic que no arriba ni a l’1% del total, resulta del tot impossible assegurar el dret a l’allotjament digne.
Enfront de la greu situació descrita, les polítiques de vivenda seguides a Espanya en el període que va entre el 2010 i el 2016 s’han concentrat sorprenentment a donar resposta a la crisi financera i bancària abandonant així radicalment les problemàtiques de les famílies; tant de les que han tingut problemes sobrevinguts per cobrir el cost de la seva vivenda, com de les que no es poden ni tan sols plantejar l’accés a una vivenda.
Per tot plegat, les estratègies de futur al nostre país, si es vol avançar en el camí de reducció de les desigualtats fent més suportable el cost de la vivenda, s’hauran de centrar en tres eixos polítics: més provisió de vivenda pública i social; augment de les transferències a les famílies per al pagament de la vivenda i dels subministraments; i controls de preus a través de polítiques urbanístiques exigents i pactes socials de mercat.
